La independència és possible i independentisme desacomplexat són dues idees de l’article “L’any dels tres dossos” de Jaume Alonso-Cuevillas (advocat, catedràtic de Dret Processal, diputat de Junts per Catalunya al Parlament), publicat a “El Temps”.
“Com era previsible -ho vinc advertint des del meu pas pel Congreso-, Espanya -concepte- està aplicant el seu únic pla envers Catalunya: intentar aniquilar qualsevol tret diferenciador -llengua, cultura, dret, tradicions- amb l’objectiu de convertir-nos en una província més de la gran Castella perifèrica de Madrid. Les forces ultres s’hi han abocat desvergonyidament, com demostren els darrers episodis: el PP proposa aplicar un 155 educatiu i Vox acaba de demanar al Tribunal Constitucional que obligui el Parlament de Catalunya a fer les seves comunicacions també en castellà. Pla executat amb la indissimulada ajuda d’amplis sectors judicials i l’aplaudiment entusiasta de la premsa del règim. Mentrestant, la suposada esquerra governamental ni hi és ni se l’espera. Amb un horitzó electoral intens -Castella-Lleó, Andalusia i potser eleccions generals-, les dretes competiran en exabruptes per arreplegar les restes de Ciutadans –spoiler: seran majoritàriament per Vox- i les forces suposadament progressistes se’n guardaran de dir o fer res que els pugui restar vots en alguns indrets de la península. Resultat: pujada de to, immobilisme i una mica més d’aporellismo, que sempre dona vots a les Espanyes. Però també, correlativament, més desprestigi internacional d’un Estat cada dia percebut com a més autoritari i intolerant envers les minories nacionals.
“A Catalunya seguirà el desconcert entre tres formacions incapaces de consensuar un mínim camí comú. Uns, atrapats en la fallida aposta de la negociació amb Espanya que, com cada dia és més flagrant -i, quan no, ja s’encarrega el president Sánchez de recordar-ho- no té el més mínim recorregut possible. Altres, en contra de tot, i per tant autodescartats de qualsevol front comú. I els altres -els meus-, impotents de no poder aconseguir la unitat estratègica per avançar. Reflexió personal: vist que la unitat no és possible quan els altres no la volen, potser millor que els independentistes deixem d’aigualir el vi per no desagradar els nostres companys de viatge? Fa temps que sostinc que els que creiem que la independència sí que és possible a curt o mitjà termini hem de desacomplexar-nos i deixar d’aigualir el nostre discurs. Plantegem obertament la nostra estratègia i la resta ja vindran, si volen, arrossegats per la força dels fets.
“Malgrat el fosc panorama, segueixo mantenint l’optimisme envers la consecució dels nostres objectius. Els tribunals europeus (Estrasburg, Luxemburg i també tribunals de països europeus com ja han fet Bèlgica, Alemanya i Itàlia) seguiran proporcionant-nos victòries de fort impacte polític. Entre d’altres, la que podria declarar expressament l’obvietat que els europarlamentaris gaudeixen d’immunitat a tot el territori de la Unió Europea. Us imagineu la tornada del president Puigdemont amb aquesta carta a la mà?
“Cal estar també atents als moviments de la Unió Europea respecte de Polònia i Romania, que pretenen no acatar les resolucions del TJUE. L’Europa política -Brussel·les-, i especialment la judicial, Luxemburg, s’hi juguen la seva credibilitat i prestigi. Les reaccions, polítiques i judicials, tindran per tant una important derivada catalana. La desobediència a la UE pot castigar l’Estat espanyol si es nega a respectar la immunitat dels eurodiputats catalans ara exiliats.
“Esperem també la fi definitiva de la maleïda pandèmia. Ho necessitem per la nostra salut individual, col·lectiva, social i econòmica. Però també per recuperar la mobilització ciutadana, necessària per afrontar l’embat amb l’Estat. Potser avui la ciutadania està desmobilitzada. Per cansament. Per desànim. Inclús perquè molta gent està emprenyada amb la situació. Però que ningú no s’equivoqui; ningú no ha desistit de l’objectiu, i quan arribi el moment tothom hi serà.
“Com més dura sigui la repressió, més fort serà el sentiment independentista. Com deia abans, Espanya només sap reaccionar amb repressió judicial i redoblant els intents històrics d’aniquilació cultural i lingüística. Però s’equivoquen de bat a bat. Ni el Decret de Nova Planta, ni l’obsessió uniformista borbònica, ni la dictadura militar franquista van aconseguir acabar amb el sentiment nacional català, que cada dia és més fort. I ara tampoc no podran. Som i serem. I, si persistim, guanyarem.
“Per cert, el 2022 té tres dosos. Un bon any per tocar el dos! Que tinguem un bon any!