“La por que fa Puigdemont” és el títol d’un article de Jordi Galves que es publica a “La República”. Anàlisi implacable. Segueix a continuació…

          Els veuen com a intrusos, són indesitjables, són passavolants. No són ni homes ni dones de partit ni estan subjectes a la lògica perversa dels partits. I això no els ho perdonaran mai. Els únics interessats en continuar amb la divisió entre diferents partits independentistes són els polítics professionals. La gent, el poble, no la vol pas, però ells en viuen i s’ha d’aguantar. Viuen de la divisió, viuen del partit, són tot el que són gràcies al partit i saben molt bé que si el partit un dia desapareix se’ls acaba el món, se’ls acaba aquesta feina tan feixuga, tan difícil, que consisteix en fer moltes reunions, en parlar per telèfon i en fer discursos sense dir gaire res. Els polítics independentistes professionals, en general, viuen exactament com els polítics espanyolistes professionals, excepte en una diferència. Que en situacions d’emergència nacional mai no fan pinya pel bé del país, mai no fan pinya com fa el PSOE, el PP, Vox i Podemos per defensar la monarquia espanyola, o per continua la repressió contra l’independentisme català. Els partits independentistes catalans han d’exagerar permanentment les diferències encara més que ningú. Per, al final, acabar tots fent la mateixa política, sempre la mateixa, si arriben a un determinat govern municipal o territorial o de la Generalitat. Han d’exagerar perquè en realitat estan d’acord en l’essencial, perquè al final tot el país hi està d’acord, en el que és bàsic, en tenir una sanitat i una educació de primer nivell, en combatre intensament les desigualtats, en ajudar l’economia productiva del país i en aconseguir molts més recursos per al conjunt de la nostra societat. Ah, i també en no tenir cap projecte cultural per al país, sostingut en el temps, que no sigui mantenir museus i fer festivals de músiques. La inversió en cultura, a Catalunya, la consideren sempre com una despesa i no com una inversió. I, més enllà de les paraules, sembla un contrasentit que invertim en cultura quan, només pel fet de ser catalans, tots tenim la consciència que de cultura ens en sobra, en som una potència mundial.

          A l’hora de la veritat la divisió i la confrontació entre els polítics no és ideològica sinó partidista, de gestoria d’interessos personals. De vegades força personals. A l’hora de la veritat, la CUP, per exemple, de tan independentista i de tan antisistema que diu que és, no ha fet altra cosa que contribuir a debilitar Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de manera que, paradoxalment, això ha ajudat força l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol. Per exemple, quan Artur Mas i Oriol Junqueras van posar-se d’acord per tirar endavant un determinat procés independentista, la CUP va creure, aleshores, que escapçar el lideratge dels convergents era el que més necessitava el país. Treure-li el principal actiu polític al primer partit independentista del país els va semblar una gran idea. Sembla que les polítiques antisocials i autonomistes no hagin disminuït gaire des que la CUP va enterrar Mas. Però potser no es tractava ben bé d’això, en realitat, sinó d’acabar simplement amb Mas. Va esdevenir un afer de venjança personal per a alguns polítics. “Si s’ha de sacrificar Mas se’l sacrifica”, va dir Joan Tardà. I un temps més tard, el 28 de gener de 2018: “si cal haurem de sacrificar Puigdemont”. És el mateix principi caníbal que fa poques hores ha afirmat el tinent d’alcalde de Seguretat d’Ada Colau, Albert Batlle, qualificant Carles Puigdemont de  “destorb”, de “llast” per a la política catalana i un “problema”. Per a algunes persones acabar amb els lideratges polítics d’altres formacions és la solució màgica, enfonsar el rival és la gran aportació política, la gran proposta per a la societat. Especialment si el líder, Carles Puigdemont, és avui l’únic dirigent que potser, podria, eventualment, amb una mica de sort, aglutinar una llista de país, una aliança unitària permanent i perdurable fins a la independència.

          Un espai polític que fes saltar pels aires les artificials fronteres entre partits polítics independentistes. Fronteres que el poble català, majoritàriament, ni reconeix ni creu que avui tinguin cap utilitat. Facilitar la repressió del Tribunal Suprem contra Laura Borràs ha anat en aquesta mateixa direcció fratricida, errònia. Si cal sacrificar-la, se la sacrifica, sembla que hagin pensat Mireia Vehí i Gabriel Rufián. Tothom sap que és una excel·lent candidata i eliminar-la políticament podria erosionar aquesta operació política unitària de Carles Puigdemont. Disparen sobre tots els ajudants de Puigdemont. Per això, de sacrificis humans n’hem vist i encara en veurem més, com quan el Parlament de Catalunya va deixar el President de la Generalitat, Quim Torra, sense escó de diputat. O com quan molts polítics professionals van decidir no defensar la posició política reivindicativa de la pancarta Torra que reclamava la llibertat per als presos polítics. I és que ni Carles Puigdemont, ni Quim Torra ni Laura Borràs són polítics professionals. Els veuen com a intrusos, són indesitjables, són passavolants. No són ni homes ni dones de partit ni estan subjectes a la lògica perversa dels partits. I això no els ho perdonaran mai.