“Miquel Iceta: la genuflexió del PSC” és el títol d’un article de Cristina Sánchez Miret publicat a www.elnacional.cat L’autora el presenta com un personatge abjecte, oportunista, ambigu. Així és l’Iceta que balla com una baldufeta en actes polítics sense humanitat amb els exiliats i presos polítics catalans. Segueix l’article de Sánchez Miret.
No és que m’esperi gaire res d’en Miquel Iceta, tot i que sé que per a moltes i molts és un gran polític, de gran intel·ligència i més capacitat, i jo no ho nego pas. De fet li reconec tot el mèrit d’haver instal·lat en l’opinió pública que l’independentisme era un atac als i les catalanes que se sentien espanyoles i espanyols. Com si tothom hagués de ser del Madrid i els colors del Barça, pel sol fet d’existir, ja es converteixin en una agressió en tota regla als altres; als ciutadans i ciutadanes de debò, als demòcrates. És especialment abjecta la campanya de la fractura social que ha abonat sense parar en el discurs per fer-la possible en la realitat. I a sobre dona, sense parar, la culpa de la crispació a tothom tret d’ell.
Cert és que no comença ni el PSC ni el seu màxim dirigent a Catalunya aquest camí, en recordo perfectament els primers posicionaments ben diferents dels actuals, i d’això no fa tant. El que torna a ser un demèrit. No m’agrada aquesta manca de convicció, perquè només queda oportunisme que fa pensar que no hi ha projecte de país, només projecte personal. El que el porta a dir avui una cosa i demà tot just el contrari; sense ni despentinar-se, a no ser que arrenqui a ballar perquè el PSOE vegi com ho fa de bé.
Gràcies a ell molts i moltes ciutadanes que senzillament entenien la diferència de propostes polítiques com a diversitat democràtica han passat a sentir-se ofesos i atacats per la mera existència d’aquestes idees i dels i les que les defensem. El creixement de l’ambigüitat en el seu discurs ha estat exponencial. Hàbil ho és, sens dubte; però a ningú que s’ho miri amb detall se li escapa que gràcies a ell molts i moltes ciutadanes que senzillament entenien la diferència de propostes polítiques com a diversitat democràtica ―també les de la independència per molt que no fossin del seu grat― hagin passat a sentir-se ofesos i atacats per la mera existència d’aquestes idees i dels i les que les defensem. És a dir, a comportar-se com a feixistes; i si ho voleu més fi, com a no demòcrates, que en tot cas, és el mateix.
Aquesta, però, no és ni tan sols la més greu de les conseqüències de la seva ballaruga per les propostes polítiques i socials, en aquest camí ha deixat caure ―perquè ell no ha perdut res― bous i esquelles: des del respecte, i ja no diguem la defensa, dels drets bàsics, a la retallada constant de les oportunitats socials de la ciutadania que viu a Catalunya, es consideri o no catalana. Ho ha fet tant per omissió com per acció, i ara li ha tocat al català, concretament a la immersió lingüística. Precisament el PSC que l’ha defensat amb dents i ungles fins ara, sap perfectament de la importància d’aquest model educatiu per a la igualtat, la cohesió social i les oportunitats de tots i totes aquelles que vivim a Catalunya.
No sé quan s’aturarà en Miquel Iceta, penso que mai, perquè la seva capacitat de flexibilitzar-ho tot per adaptar-se al vent que bufa des del poder ―el de Madrid que és on realment n’hi ha―, és infinita; ara, m’espanta pensar tot el que s’emportarà per davant, el que va costar construir-ho, i si podrem o no tornar-ho a fer.