Las cloacas del estado actuan contra el sobiranismo democrático y pacífico

“La imputació de Laura Borràs” és el títol d’un dels implacables articles d’Iu Forn a www.elnacional.cat.

1. FALSETATS CONTRA TRIAS. Poso la mà al foc per Laura Borràs en el cas de les presumptes irregularitats a les adjudicacions quan va estar al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes entre 2013 i 2018? No. Però és que no poso la mà al foc ni per mi, Em crec el cas Laura Borràs? Doncs miri, tant com el cas del famós compte d’en Xavier Trias a Suïssa. I hi aplico la mateixa plantilla, la que passo a detallar-li seguidament.

2. “EL MUNDO” FASTIGÒS. Dilluns 27 d’octubre del 2014. El diari El Mundo publica aquesta portada:  “Investigan una cuenta de 12,9 millones del alcalde de Barcelona en Andorra”. El mateix diari publica l’endemà el presumpte número de compte que en provaria l’existència: “UBS  nº 765112-3445.954”

​Xavier Trias surt de seguida a proclamar la seva innocència i el cas acaba als jutjats. Però mentrestant, Fernando Lázaro, Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, autors de la informació, continuen publicant a El Mundo diverses notícies que demostrarien que Trias és un delinqüent. En aquesta feina d’embrutar la imatge de qui fou alcalde de BCN destaca Eduardo Inda, que apareix periòdicament en diversos programes de TV de gran audiència des dels quals pot escampar les seves exclusives. Durant tot aquest temps, Trias no pot defensar-se ja que no disposa d’aquestes plataformes mediàtiques.

I així arribem al 27 de juny del 2018, pràcticament quatre anys després. Aquell dia el Jutjat Penal número 20 de Madrid absol els tres periodistes de la demanda presentada per Xavier Trias contra ells perquè les informacions publicades eren “serioses i fiables i no un rumor” ja que, efectivament, el CNP investigava un compte de Trias a Suïssa i per tant el fet era “objectiu, rellevant i d’indiscutible interès públic”. Sobre el número de compte publicat, la sentència diu que “la UDEF —Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal— disposava d’unes captures de pantalla dels comptes i dels dipòsits, cosa que li atorga a la informació unes dosis més grans de veracitat”.

Vol dir això que Trias era un facinerós i un malfactor i els periodistes uns innocents angelets? Doncs si li sembla seguim mirant-nos la sentència. Per exemple quan diu: “L’inspector en cap amb carnet professional 84.548 va reconèixer en la seva testifical que a data d’avui continua tenint dubtes de si el senyor Trias era titular o no del compte, ja que els autors de l’informe enviat per la policia a la fiscalia no van realitzar investigacions complementàries”. ¿I fem memòria del que va fer fiscalia amb l’informe acusatori de la UDEF? Doncs va arxivar-lo de manera irrevocable i sense atendre cap reclamació dels seus autors.

3. FERNÁNDEZ DIAZ: “LA FISCALIA DE LO AFINA”. Això pel que fa a la sentència, però hi ha més coses. ¿Recorda la famosa conversa del llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el llavors cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, coneguda com la de “la fiscalia te lo afina?”. Va produir-se 11 dies abans de la publicació del cas Trias a El Mundo i allà hi ha un moment en que F. Díaz pressiona De Alfonso per filtrar el tema als mitjans i aquest li diu: “No tinc cap prova, cap prova, cap, cap”. I més endavant li diu “però a El Mundo no, perquè jo conec Inda i l’altre i estan bojos”.

I per rematar la història, una dada interessant: les xifres del compte que van ser publicades al seu moment tenien un format que mai ha estat utilitzat pel banc suís on se suposava que Trias tenia el compte. Per tant, la captura de pantalla era falsa i algú va fabricar-la. I, a més, malament.

4. CAL DUBTAR DE LA POLICIA I LA JUSTICIA. És a dir, les clavegueres de l’Estat van fabricar una informació per emmerdar Xavier Trias tan barroera i sapastre que no va fer-li cas ni la fiscalia. Però la notícia va ser publicada i va servir perquè diversos periodistes es passessin quatre anys dient que Xavier Trias era un delinqüent.

Conclusió? Certa policia, certa justícia i certs mitjans de comunicació m’han obligat a posar SEMPRE en dubte les seves informacions, per molt reals que semblin aparentment, i adoptar la posició de «quan m’ho demostrin, llavors m’ho creuré». Sobretot quan afecten a segons qui de segons quina ideologia.  

I, no, això no és embolicar-se amb cap bandera, sinó estar escarmentat. Massa.