Hi ha més ateus, agnòstics, no creients i indiferents que catòlics practicants a Espanya, segons el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas). El fenomen és més intens a Catalunya. Fins i tot en qüestions de fe, la societat catalana no és la societat espanyola

1. Preguntes al CIS i als sociòlegs. ¿Què és ateisme, agnosticisme, indiferència, catolicisme, pràctica religiosa? ¿Quin són els criteris per definir de manera adequada aquests conceptes, aquestes experiències i realitats? Pocs o molts, hi ha cristians amb dosi d’agnosticisme, i agnòstics amb dosi de cristianisme. ¿Què son aquestes persones? ¿Cristianes o agnòstiques?

2. Hi ha cristians i agnòstics amb punts de trobada, de coincidència i sintonia. Són persones que dubten, que cerquen de manera intel·lectual, existencial, cívica; que es respecten, col·laboren, comparteixen, proposen, dialoguen.

3. Aquests  cristians i agnòstics no han vist mai Déu. No el defineixen. Parlen de Déu d’una manera humil. Poden desitjar-lo, intuir-lo, sentir-lo i pensar-lo amb el cap i el cor.  Poden cercar-lo en la profunditat de cadascú, de l’altre, del marginat, de la humanitat, de la realitat. Creuen que el missatge de Jesús val la pena avui ser acceptat i viscut perquè consideren que és profundament humà…. malgrat la gran pregunta: ¿Per què Déu permet el mal, el sofriment, la injustícia? Alhora hi ha un altre interrogant plantejat arreu i des de sempre. ¿Per què els éssers humans permeten el mal, el sofriment, la injustícia o, com a mínim, no fan tot el possible per vèncer-los? 

4. La resposta del cristià és intentar la pràctica del cristianisme que consisteix en viure i compartir un missatge d’alliberament, solidaritat, perdó, de profunda i radical esperança. El cristianisme no és una pràctica ritual, ni dogmàtica, ni autoritària, ni irracional, ni màgica, ni nacional catòlica, ni nacional laica, ni s’imposa per la força, ni per la por.