El nacional-catolicisme, que està en contradicció amb l’Evangeli, sorgeix a la guerra civil, s’enforteix durant el franquisme i encara viu avui en el règim espanyol i en sectors eclesiàstics
GUERRA CIVIL. El nacional-catolicisme, sorgit de la guerra civil, tergiversa l’Evangeli, manipula l’Església catòlica, atempta contra Catalunya i les seves institucions. Es un signe d’identitat del franquisme que encara perviu en el règim espanyol i en sectors eclesiàstics. El nacional-catolicisme consisteix en que el poder polític utilitza la religió i les seves estructures al seu servei i, alhora, les estructures religioses imposen la seva doctrina i les seves normes morals amb el suport coactiu del poder polític.
“POR LA GRACIA DE DIOS” BLASFEM. El nacional-catolicisme és un element substancial de la dictadura franquista. El general Francisco Franco lidera l’”alzamiento” contra la legalitat republicana amb la complicitat de la major part de l’episcopat espanyol. Franco comença a utilitzar l’expressió “cruzada nacional” pocs dies després del cop d’estat de juliol del 1936. S’autoanomena des de desembre del 1946 i de manera blasfema “caudillo d’Espanya por la gracia de Dios”, llegenda que figura en una de les cares de les monedes. El cardenal català Isidre Gomà (1869-1940), com arquebisbe de Toledo, proclama: “La paz en España solo podrà venir del triunfo total del general Franco”. I el caudillo feu un discurs en aquesta línia en el Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona entre el 27 de maig i l’1 de juny del 1952. Diu: “La historia de nuestra nación està inseparablemente unida a la de la Iglesia catòlica. Sus glorias son nuestras glorias, y sus enemigos son nuestros enemigos”. Però
a diferencia de Gomà, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer (1869-1943) va oposar-se al franquisme, s’exilià, morí a Friburg i les seves despulles foren enterrades l’any 1978 a la catedral de Tarragona.
LA DEFENSA D’ESPANYA HO JUSTIFICA TOT. El nacional-catolicisme d’ahir i d’avui està en contra dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles tal com son propugnats per la Declaració Universal dels Drets Humans i per la Doctrina Social de l’Església catòlica. L’autodeterminació és un d’aquests drets humans i nacionals. Però el nacional-catolicisme converteix la nació espanyola en un ídol absolut, sagrat, etern, únic, excloent. El règim espanyol nega el dret d’autodeterminació de les altres nacions, com Catalunya, de la mateixa manera que va negar aquest dret a pobles com Colòmbia, Mèxic, Xile, Veneçuela, Argentina, Perú, Guatemala, El Salvador Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Equador, Bolívia, Uruguai, República Dominicana, Cuba, Filipines… La defensa d’Espanya com nació que nega la llibertat i els drets de les altres nacions ho justifica tot. Repressió, violència, guerres, clavegueres de l’estat, judicis, exilis i presons sense sentencies.
FRANQUISME I PRESOS POLITICS. Aquesta actuació repressora xoca amb el missatge pacificador i alliberador de Jesús de Natzaret que és el que l’Església hauria de transmetre. “Feliços els compassius, perquè seran compadits (…) Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu” (Mateu 5, 6-9). Ara, però, hi ha perseguits, exiliats i presos polítics com n’hi hagué en ple franquisme. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador de sòlida referència, veu paral·lelismes entre el franquisme i la situació actual dels exiliats i presos polítics catalans. Ja ho va explicar fa un any, març del 2018. Segons el pare Raguer, la Doctrina Social de l’Església defensa la pròpia pàtria. Argumenta que el nacionalisme perillós no és el de les petites nacions que volen sobreviure sinó que el nacionalisme perillós és el dels grans estats–nació que volen absorbir les altres. Explica: “La persecució contra la cultura i els interessos de la societat catalana és durant segles una constant per part del poder polític espanyol. En la guerra civil hi va haver una Espanya de vencedors i de vençuts, però tothom va ser vençut a Catalunya perquè els sollevats es van declarar des del principi contraris a la modesta autonomia que la República Espanyola havia atorgat». Hilari Raguer és autor de dos llibres ben significatius: “Ser independentista no és cap pecat” i “La independència ja ha començat”.
EL PODER POLITICA OFEGA LA FE. I sobre el nacional-catolicisme és oportú recuperar un text del primer volum de “Jesús de Natzaret”, llibre del que es autor Benet XVI/Joseph Ratzinger. Escriu: “L’imperi cristià va intentar molt aviat convertir la fe en un factor polític d’unificació imperial. El regne de Crist devia, doncs, prendre la forma d’un regne polític i del seu esplendor. La debilitat de la fe, la debilitat terrena de Jesucrist, devia ser sotmesa pel poder polític i militar. En el curs dels segles, sota distintes formes, ha existit aquesta temptació d’assegurar la fe a traves del poder, i la fe ha tingut sempre el risc de ser sufocada precisament per l’abraçada del poder. La lluita per la llibertat de l’Església, la lluita per tal que el regne de Jesús no pugui ser identificat amb cap estructura política, cal lliurar-la en tots els segles. En efecte, la fusió entre fe i poder polític sempre te un preu: la fe es posa el servei del poder i ha de doblegar-se als seus criteris”.
(Article publicat a «Foc Nou» (Març-Maig 2019; Número 488)