“La democràcia a judici” és un article publicat a www.elmati.cat de lectura imprescindible. El seu autor es Carles Puigdomènech. Advocat. Fou diputat del Parlament de Catalunya per CiU a les VI i VII legislatures, Membre cofundador de l’Associació El Matí

1. EL TRIBUNAL SUPREM TE ORIENTADA LA SENTENCIA.  Una vegada decidida, de forma més que discutible, la competència del Tribunal Suprem per jutjar els principals líders del procés, queden molt clares les ganes d’aquest tribunal d’impartir justícia als encausats. No cal ser un observador expert per intuir que la voluntat del Tribunal Suprem (TS) de jutjar aquest assumpte és directament proporcional al grau de convicció sobre l’orientació que caldrà donar a la sentència, després d’una vista destinada a decorar un vestit de ratlles ja encarregat i que es fa a mida dels encausats. No s’hauria d’ofendre el tribunal per aquesta afirmació, quan ha avalat una presó preventiva precisament a partir d’aquestes prevencions i està negant als interessats l’elemental dret a una segona instància i la possibilitat de revisar la sentència. Podríem dir que aquesta causa produeix al TS una atracció irresistible; una reacció d’autodefensa del mateix Estat i les seves institucions al més alt nivell. La va induir un govern de l’Estat presoner de les seves populistes estratègies territorials, la va activar una servil fiscalia radicada a la mateixa capital de l’Estat, la van beneir unes Corts espanyoles incapaces de fer política, i no es podia deixar en mans de tribunals regionals (ni alemanys ni catalans) que espatllessin un guió del qual molts intueixen el final.

2. JUSTICIA ENTERRADA SOTA EL PATRIOTISME ESPANYOL. Aquest guió conté dos elements cabdals per sostenir el vergonyant relat creat, que si no fos per les nefastes conseqüències que en pateixen els afectats, quedarien en el més espantós ridícul jurídic de l’Estat espanyol d’ençà de la mort del dictador: la democràcia com a mitjà de comissió d’un delicte i l’anomenada violència institucional, units amb un precari fil conductor, tan prim que només el veuen els mateixos que l’han teixit. Només s’explica la perversió de les normes penals, processals i constitucionals que estan fent alguns des de diferents poders de l’estat, per la incontestada consciència d’impunitat que deuen tenir; és allò de “yo me lo guiso, yo me lo como”. Però el sostre en el qual se situa el TS, el Tribunal Constitucional (TC), el Tribunal de Comptes i altres altes institucions de l’Estat és de vidre. I el pitjor és que les columnes de l’estat de dret que aguanten aquest sostre de vidre estan sent corcades pels seus mateixos valedors. No s’adonen que, si acaba caient, s’emportarà per davant els que amb tanta altivesa i cap vergonya jurídica estan abusant i retorçant l’estat de dret, però també els que ho contemplen en silenci, com si això no anés amb ells. L’ideal de justícia, que hauria d’inspirar el tribunal, pot quedar enterrat sota tones de patriotisme espanyol, dins el fossar de la sagrada unitat de la pàtria.

3. REVENJA I ESCARNI. El judici que aviat començarà serà vist per alguns com un acte d’autoafirmació d’espanyolitat i no servirà pas per obrir els ulls als que tampoc no han volgut, fins ara, fer cap esforç de comprensió o d’aproximació rigorosa a la realitat, i al problema polític que hi ha al darrere. Ans al contrari, serà venut mediàticament com la necessària revenja i escarni dels que han gosat desafiar la sagrada unitat de l’Estat. No ens enganyem, ha estat així fins ara i res trencarà aquesta percepció, alimentada per la majoria de mitjans de comunicació espanyols.

4. AUTODESTRUCCIO DE LA MONARQUIA POSTFRANQUISTA. El judici serà també un punt d’inflexió en el progressiu procés d’autodestrucció d’una monarquia postfranquista i de fireta, que ha demostrat que democràtic, plural, plurinacional i de dret són adjectius edulcorats, prescindibles i gens consubstancials. Una cega autodestrucció impulsada amb irresponsable entusiasme per partits de dretes i el covard silenci còmplice del partit en el poder. Calen més de dos milions de dosis d’insensible supèrbia per jutjar accions reclamades i avalades pacíficament per més de dos milions de catalans, o per impedir la investidura del candidat que tenia una majoria parlamentaria a favor. I potser n’és més responsable el TC que el TS. I caldran més de dos milions de dosis de grandesa política per gestionar aquest impacte. Grandesa humana i política que, ara per ara, els presos polítics són els qui més l’estan demostrant. Tot plegat té un impacte emocional difícil de gestionar per a la immensa majoria de catalans, favorables al dret a decidir, i que no tenen cap dubte de la injustícia d’aquest procés judicial. Sortosament, els mitjans internacionals s’ho miraran amb objectivitat i, ben segur, incredulitat i perplexitat.

Deia que hi ha dos elements cabdals a ressaltar i reiterar tantes vegades com calgui en aquest procés judicial, per mostrar les vergonyes polítiques i jurídiques de l’Estat. Són: 1) la democràcia com a mitjà de comissió d’un delicte i 2) l’anomenada violència institucional. (La segona part d’aquest article es publicarà properament).