La Caixa no torna… i “li veiem cara de cul”

58

Caixabank, amb bank que fa fi i sona més universal, no torna a Catalunya… perquè mai ha marxat. El personal, els centenars d’oficines i les torres negres a la Diagonal -per on entraren les forces invasores franquistes a Barcelona- s’han quedat als pobles i les ciutats de Catalunya.

2.- Però els de la cúpula de CaixaBank, tret d’algunes honorables excepcions com Jaume Giró (diputat de Junts), han sucumbit a les pressions polítiques i anticatalanes del sistema polític-financer espanyol. Entre aquestes excepcions no figura el seu president, Isidre Fainé (10 juliol 1942), un personatge que es considera de conviccions religioses, proper a l’Opus Dei, pare de vuit fills que han estudiar al col·legi Viaró que es una escola d’aquesta organització. Fainé forma part de la colla de l’Opus que han estat ministres importants i col·laboradors de la dictadura franquista. Ministres com Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio, Laureano López Rodó, Gregorio López Bravo, Juan José Espinosa, Vicente Mortes Alfonso…

3.- La cúpula de la Caixa ha trobat una fórmula enganyosa. Consisteix en que el personal i les oficines es queden a Catalunya però, alhora, s’afirma que la seva seu ha marxat de Catalunya a Espanya. Així es complau de manera humiliant a les pressions de l’espanyolisme i del repressor 155 com defensa Salvador Illa i, alhora, pretén crear un clima de por al món polític, institucional  i cívic català.

4.- L’actuació submisa de la Caixa provoca nombroses reaccions de rebuig a les xarxes socials no dominades pel poder mediàtic d’allà i d’aquí. Per exemple, val la pena recollir el que escriu Joan Lluís Bozzo (director de Dagoll Dagom i fundador de la Societat Mundial en Defensa de les Faves a la Catalana). Afirma: “Abans, a la Caixa nomes li veiem la cara. Però quan va marxar li vam veure el cul. Ara que torna li veiem cara de cul”.

5.- Apunt final. Els impositors de la Caixa que encara hi lliuren els seus estalvis l’estimen més que els alts càrrecs d’aquesta entitat, avui espanyolitzada, que frueixen d’uns sous desmesurats. O no?

Comparteix aquesta entrada