Quan el papa Francesc era el sacerdot Jorge Mario Bergoglio va escriure una pregària que és la seva personal confessió de fe. Avui ho subscriu com llavors. Així consta en la seva autobiografia “Esperança” (edicions en català i en castellà. Aquest text segueix a continuació…
“Vull creure en Déu Pare, que m’estima com a un fill, i en Jesús, el Senyor, que va infondre el seu Esperit en la meva vida per fer-me somriure i portar-me així al regne etern de vida.
Crec en la meva història, que fou traspassada per la mirada d’amor de Déu, qui, en el dia de la primavera, el 21 de setembre, va sortir al meu encontre per convidar-me a seguir-lo.
Crec en el meu dolor, infecund per l’egoisme, en el què em refugio.
Crec en la mesquinesa de la meva ànima, que busca tragar sense donar…, sense donar.
Crec que els altres són bons i que haig d’estimar-los sense temor i sense trair-los mai buscant una seguretat per a mi.
Crec en la vida religiosa.
Crec que vull estimar molt.
Crec en la mort quotidiana, cremant, de la que fujo, però que em somriu convidant-me a acceptar-la.
Crec en la paciència de Déu, acollidora, bona, com una nit d’estiu.
Crec que el meu pare està al cel, amb el Senyor.
Crec que el pare Duarte està també allà, intercedint pel meu sacerdoci.
Crec en Maria, la meva Mare, que estima i mai em deixarà sol.
I espero la sorpresa de cada dia en què es manifestarà l’amor, la força, la traïció i el pecat, que m’acompanyaran fins a la trobada definitiva amb aquest rostre meravellós que no sé com és, que li escapo contínuament, però que vull conèixer i estimar.
Amén”