PUNT.- L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni (PSOE) munta a la Plaça de Sant Jaume (foto) un pessebre buit de significat com els que muntava l’alcaldessa Ada Colau (Comuns).
CONTRAPUNTS.- 1) Joan Lluís Bozzo, actor / director de teatre que hi entén molt d’aquestes representacions, ho comenta críticament a les xarxes. Escriu: “Un pessebre de tota la vida, amb l’anunciata, el caganer, el bou i la mula, la dona que renta al riu, i els tres reis d’orient que cada dia s’apropen una mica més, no estaria bé? Per què no? No ho entenc, francament”.
2) Desfigurar el pessebre de tota la vida arrelat en el poble es propi d’un esquerranisme fictici i desarrelat. Amaga l’origen històric del pessebrisme i que aquest enllaça amb episodis que consten en textos neotestamentaris de fa dos mil anys. Una de les coves de la petita població italiana de Greccio és l’escenari on Francesc d’Assis va plasmar la primera representació del naixement de Jesús, la nit de Nadal de 1223. Aquesta fita marca la creació del pessebre. El seu missatge humil profundament humà i esperançador perdura en el temps i arrela a diferents pobles del món. Catalunya és un dels pobles on hi te una presència més intensa.
3) La figura del Pessebre no és Colau o Collboni ni les seves dèries. El personatge clau és un nen, Jesús o Emmanuel (Déu amb nosaltres). Els seus pares Maria i Josep viuen en l’austeritat i la bondat. Pateixen l’exili motivat per la repressió d’un rei d’aquella època, Herodes. Anys després, el règim polític establert vol esclafar el missatge alliberador proposat per Jesús en els àmbits religiós, cultural i social. Jesús es perseguit i condemnat a mort degut a la complicitat entre la classe dirigent, inclosa la sacerdotal, del seu poble i les forces d’ocupació romanes.
4) Als creients en el Déu de Jesús, d’ahir i d’avui, se’ls hi pot aplicar les paraules que Octavi Vilà, abat de Poblet, va pronunciar en el funeral per Joan B. Culla celebrat en el monestir de Sant Cugat. Va dir: “De totes les lliçons que en Culla ha donat… la darrera, la seva serena i lúcida forma d’afrontar la mort, ha estat la més magistral de totes. La lliçó definitiva d’un home que ha sabut viure i ha sabut morir. Ha sabut viure estimant tantes oses i a tantes persones. I ha sabut morir amb esperança, amb aquella esperança que dona la fe viscuda com ell la viscuda, amb profunditat i serenament”.
5) Sí. Hi ha un temps de naixement i de Pessebre. Hi ha un temps per viure i morir. I sempre en l’esperança