+ Apunts del llibre “La fe cristiana. Una saviesa oberta al món d’avui”, de Gerd Theissen. Quart lliurement
31.- La presència de Déu és satisfacció eterna, com la presència de l’amic estimat és per un instant tota una eternitat.
32.- Nosaltres podríem no haver existit. Que el nostre pensament sigui capaç de crear tot un món i, en canvi, que no puguem crear-nos nosaltres mateixos desperta la sospita d’uns altres pensaments molt superiors als nostres que ens hagin creat.
33.- Déu és més que totes les fórmules, en les quals ell desapareix. Déu només pot ser perifrasat. Déu és aquell qui diu: JO SÓC EL QUE SÓC. Es gairebé impossible reconèixer-lo.
34.- Déu no és cap objecte que es pugui investigar com d’altres objectes (…) No serviria de gaire cosa teixir xarxes de malla més petita per trobar Déu. Només el trobem, no amb un canvi de xarxa, sinó amb un canvi de nosaltres mateixos.
35.- Déu no es cap objecte, com ho son les altres coses. Es comparable al nostre “jo”, que ens acompanya arreu i resta invisible.
36.- Hi ha distintes maneres de parlar de Déu (…) Déu no és el que d’ell diu la critica de la religió (…) Déu no és projecció de l’home (…) Déu no és el poder de la societat, que ens posa límits i dona ordres (…) Déu és la negació de totes les fórmules que el volen desencisar. Ell no és el que la crítica de la religió diu d’ell. Ell és distint.
37.- Alguna vegada la frontera es torna transparent. Sospitem que dins l’univers hi ha una intel·ligència superior, i en sentim reflexos en nosaltres mateixos. Sentim en tota vida una voluntat d’existir i sentim en nosaltres un seu eco.
38.- El nostre sentit d’eternitat, de llibertat i d’absolutesa topa amb la nostra limitació. Mes enllà d’això hi albirem Déu (…) El fet que en la recerca de la veritat fracassem, ens permet de pressentir Déu més enllà de la frontera.
39.- L’obligació incondicional de fer el bé és la veu de Déu que s’imposa sobiranament sobre nosaltres (…) El fet que fracassem en obrar el bé per mor de si mateix, ens deixa entreveure Déu més enllà dels nostres límits.
40.- El passat ja no hi és, el futur encara no; el present és un pas que va d’un no-res a un altre no-res (…) Enmig d’aquest misteri d’ésser i no-res ens trobem amb Déu.