“El dret d’autodeterminació: deu preguntes per a aclarir una confusió interessada” és un article publicat a www.vilaweb.cat. El debat sobre la investidura del pròxim president del govern espanyol ha tornat a posar damunt la taula el reconeixement del dret d’autodeterminació, objecte del referèndum del Primer d’Octubre, una de les condicions que posen els diputats independentistes catalans. El dret d’autodeterminació és plenament reconegut pel dret internacional i cap norma estatal no el pot ne gar; però, malgrat això, les forces polítiques espanyoles i els mitjans intenten de crear confusió sobre què és i com s’aplica. En aquest article ho clarifiquem.
1) Existeix el dret d’autodeterminació dels pobles?
Sí. La llei internacional té allò que s’anomena ius cogens, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així, bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de l’ONU.
2) En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de “triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes ni interferències”.
3) Quina és la norma de l’ONU que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de l’ONU, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és de “desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació”. Més tard, l’ONU va acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatus polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural”.
4) Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat no reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?
No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat, però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de manera implícita, el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.
5) Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la Constitució?
Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De manera indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional –és a dir, la immensa majoria. De manera directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació:
-Alemanya
-Angola
-el Bangladeix
-Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país)
-el Brasil
-Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació)
-Catar
-Colòmbia
-Croàcia
-Cuba
-la República Dominicana
-l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes)
-Eslovàquia
-Eslovènia
-Estònia (que reconeix les minories nacionals)
-Etiòpia (que reconeix el dret de secessió de les nacions que l’integren)
-França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar)
-Guinea Bissau (que reconeix el dret d’autodeterminació de tots els pobles i s’obliga a donar-los suport)
-Hondures
-Hongria (que reconeix els drets de les minories)
-l’Iran
-Kossove
-Letònia
-Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories)
-Montenegro
-Nicaragua (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories del país)
-el Paraguai
-les Filipines
-Portugal (que reconeix el dret d’independència de tots els pobles)
-Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part)
-Sèrbia
-Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial)
-el Sudan (que reconeix encara el dret d’autodeterminació del Sudan del Sud)
-Surinam
-Timor Oriental
-Turcmènia
-Ucraïna
-Veneçuela
Hi ha més estats que reconeixen el dret d’autodeterminació de manera explícita a les lleis, encara que no ho facin a la Constitució, com ara el Canadà (que reconeix el dret del Quebec), Dinamarca (que el reconeix per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (que el reconeix per a les illes Aland), el Regne Unit (que reconeix el dret d’autodeterminació a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (que reconeix el dret d’autodeterminació dels cantons) i els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).
6) Qui té dret d’autodeterminació?
Aquest és el punt més complicat de tots perquè ningú no ha definit de manera exacta què és un poble o una nació. El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial –i, en particular, a la llista de colònies que defineix l’ONU. Aquest dret no el discuteix ningú. Quant a l’autodeterminació dels pobles no colonials, hi ha molta més discussió i no hi ha unanimitat.
7) Aleshores, es pot dir que si no ets colònia no tens dret d’autodeterminació?
No. Si ets una colònia, ningú no et discuteix el dret d’autodeterminació. Això val per a les colònies actualment reconegudes com a tals per l’ONU, entre les quals hi ha Gibraltar (que ha exercit el dret d’autodeterminació triant de quedar-se dins el Regne Unit), Nova Caledònia (que ha fet uns quants referèndums d’independència) i el Sàhara Occidental (que als efectes de l’ONU continua essent una colònia d’Espanya). Si no formen part d’aquesta llista, el dret d’autodeterminació es reconeix d’acord amb la voluntat política dels estats. Encara que el sistema de l’ONU hagi deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies, sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.
8) Quin pot ser un exemple de territori no colonial a qui li han reconegut el dret d’autodeterminació?
Tots els estats nous, en el moment que són reconeguts, ho són en virtut del dret d’autodeterminació i durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Però un cas exemplar és el de Kossove. El dret d’autodeterminació de Kossove en aquest moment és reconegut plenament per cent onze estats membres de l’ONU, que ja hi mantenen relacions diplomàtiques, dels cent noranta-tres que en formen part. Hi ha uns quants estats, com ara l’estat espanyol, que reconeixen el dret del poble kossovès a l’autodeterminació, però no reconeixen l’estat resultant perquè no estan d’acord amb la manera com ha estat creat i n’hi ha uns pocs, particularment Sèrbia, que senzillament no li reconeixen el dret d’autodeterminació. El dret d’autodeterminació va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític. Quan un poble, en sigui quina sigui la definició, proposa a la societat internacional un procés d’independència, aquells qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que aquest dret és negat per una part dels que no el reconeixen.
9) Però aleshores, tot depèn de l’arbitrarietat política de cada estat?
No. El dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment. És precisament el cas de Kossove, que va aconseguir una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia. Va reconèixer que la seva independència era vàlida a partir del principi d’autodeterminació proclamat a la Carta de l’ONU. Tanmateix, això no vol pas dir que les conseqüències de l’exercici del dret d’autodeterminació siguin automàtiques.
10) I, finalment, un estat pot invocar les lleis o la constitució per negar l’autodeterminació?
Ho pot fer a efectes polítics interns, però això no val a efectes internacionals, ni té cap valor legal. La sentència sobre Kossove de la Cort Internacional de Justícia és contundent quan afirma que cap llei domèstica ni internacional no pot ser emprada per a impedir la independència. La sentència també esclareix que la declaració unilateral d’independència no viola cap norma jurídica internacional. I afirma també que qualsevol referència a la unitat nacional o a la inviolabilitat de les fronteres inscrita en la constitució s’ha d’interpretar contra un altre estat ja constituït i prou, però en cap cas contra l’aspiració d’autogovern.
El règim espanyol ha de respectar democràticament el dret d’autodeterminació de Catalunya
“El dret d’autodeterminació: deu preguntes per a aclarir una confusió interessada” és un article publicat a www.vilaweb.cat. El debat sobre la investidura del pròxim president del govern espanyol ha tornat a posar damunt la taula el reconeixement del dret d’autodeterminació, objecte del referèndum del Primer d’Octubre, una de les condicions que posen els diputats independentistes catalans. El dret d’autodeterminació és plenament reconegut pel dret internacional i cap norma estatal no el pot negar; però, malgrat això, les forces polítiques espanyoles i els mitjans intenten de crear confusió sobre què és i com s’aplica. En aquest article ho clarifiquem.
1)Existeix el dret d’autodeterminació dels pobles?
Sí. La llei internacional té allò que s’anomena ius cogens, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així, bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de l’ONU.
2)En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de “triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes ni interferències”.
3)Quina és la norma de l’ONU que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de l’ONU, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és de “desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació”. Més tard, l’ONU va acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatus polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural”.
4)Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat no reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?
No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat, però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de manera implícita, el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.
5Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la Constitució?
Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De manera indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional –és a dir, la immensa majoria. De manera directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació:
-Alemanya
-Angola
-el Bangladeix
-Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país)
-el Brasil
-Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació)
-Catar
-Colòmbia
-Croàcia
-Cuba
-la República Dominicana
-l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes)
-Eslovàquia
-Eslovènia
-Estònia (que reconeix les minories nacionals)
-Etiòpia (que reconeix el dret de secessió de les nacions que l’integren)
-França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar)
-Guinea Bissau (que reconeix el dret d’autodeterminació de tots els pobles i s’obliga a donar-los suport)
-Hondures
-Hongria (que reconeix els drets de les minories)
-l’Iran
-Kossove
-Letònia
-Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories)
-Montenegro
-Nicaragua (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories del país)
-el Paraguai
-les Filipines
-Portugal (que reconeix el dret d’independència de tots els pobles)
-Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part)
-Sèrbia
-Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial)
-el Sudan (que reconeix encara el dret d’autodeterminació del Sudan del Sud)
-Surinam
-Timor Oriental
-Turcmènia
-Ucraïna
-Veneçuela
Hi ha més estats que reconeixen el dret d’autodeterminació de manera explícita a les lleis, encara que no ho facin a la Constitució, com ara el Canadà (que reconeix el dret del Quebec), Dinamarca (que el reconeix per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (que el reconeix per a les illes Aland), el Regne Unit (que reconeix el dret d’autodeterminació a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (que reconeix el dret d’autodeterminació dels cantons) i els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).
6)Qui té dret d’autodeterminació?
Aquest és el punt més complicat de tots perquè ningú no ha definit de manera exacta què és un poble o una nació. El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial –i, en particular, a la llista de colònies que defineix l’ONU. Aquest dret no el discuteix ningú. Quant a l’autodeterminació dels pobles no colonials, hi ha molta més discussió i no hi ha unanimitat.
7Aleshores, es pot dir que si no ets colònia no tens dret d’autodeterminació?
No. Si ets una colònia, ningú no et discuteix el dret d’autodeterminació. Això val per a les colònies actualment reconegudes com a tals per l’ONU, entre les quals hi ha Gibraltar (que ha exercit el dret d’autodeterminació triant de quedar-se dins el Regne Unit), Nova Caledònia (que ha fet uns quants referèndums d’independència) i el Sàhara Occidental (que als efectes de l’ONU continua essent una colònia d’Espanya). Si no formen part d’aquesta llista, el dret d’autodeterminació es reconeix d’acord amb la voluntat política dels estats. Encara que el sistema de l’ONU hagi deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies, sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.
8) Quin pot ser un exemple de territori no colonial a qui li han reconegut el dret d’autodeterminació?
Tots els estats nous, en el moment que són reconeguts, ho són en virtut del dret d’autodeterminació i durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Però un cas exemplar és el de Kossove. El dret d’autodeterminació de Kossove en aquest moment és reconegut plenament per cent onze estats membres de l’ONU, que ja hi mantenen relacions diplomàtiques, dels cent noranta-tres que en formen part. Hi ha uns quants estats, com ara l’estat espanyol, que reconeixen el dret del poble kossovès a l’autodeterminació, però no reconeixen l’estat resultant perquè no estan d’acord amb la manera com ha estat creat i n’hi ha uns pocs, particularment Sèrbia, que senzillament no li reconeixen el dret d’autodeterminació. El dret d’autodeterminació va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític. Quan un poble, en sigui quina sigui la definició, proposa a la societat internacional un procés d’independència, aquells qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que aquest dret és negat per una part dels que no el reconeixen.
9)Però aleshores, tot depèn de l’arbitrarietat política de cada estat?
No. El dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment. És precisament el cas de Kossove, que va aconseguir una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia. Va reconèixer que la seva independència era vàlida a partir del principi d’autodeterminació proclamat a la Carta de l’ONU. Tanmateix, això no vol pas dir que les conseqüències de l’exercici del dret d’autodeterminació siguin automàtiques.
10)I, finalment, un estat pot invocar les lleis o la constitució per negar l’autodeterminació?
Ho pot fer a efectes polítics interns, però això no val a efectes internacionals, ni té cap valor legal. La sentència sobre Kossove de la Cort Internacional de Justícia és contundent quan afirma que cap llei domèstica ni internacional no pot ser emprada per a impedir la independència. La sentència també esclareix que la declaració unilateral d’independència no viola cap norma jurídica internacional. I afirma també que qualsevol referència a la unitat nacional o a la inviolabilitat de les fronteres inscrita en la constitució s’ha d’interpretar contra un altre estat ja constituït i prou, però en cap cas contra l’aspiració d’autogovern.