“L’Església ha de denunciar la fal·làcia d’ignorar el drets col·lectius”. Així consta a “Església i país. Aportació cristiana al projecte nacional”, títol de la conferència que el bon bisbe Antoni Deig (1926/2003) va pronunciar el 24 d’agost del 1995 a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Aquest missatge te plena vigència. El mestratge de fe cristiana i de compromís cívic i ètic amb el seu poble per part de Deig es troba a faltar en l’episcopat d’avui. Segueix a continuació part de la seva conferència reproduïda al número 617 de “El Pregó” (eclesial d’informació i opinió).
1.- Us voldria parlar de l’aportació cristiana al projecte nacional de Catalunya, sota un títol que em resulta particularment entranyable, com és el d’Església i País. Dos termes que jo voldria veure sempre en perfecta simbiosi, perquè tot dos puguin assolir el seu ple significat. I jo us asseguro que, encara que un dia el País arribes a prescindir de l’Església, l’Església no podrà prescindir mai del País, si no vol deixar de ser fidel a la seva missió (…)
2.- Començaré analitzant el fet de com una aportació sincera i eficaç a la construcció de la realitat nacional forma part de la missió de l’Església catalana. L’Església, ens diu el concili Vaticà II, té com a fi la dilatació del Regne de Déu. Què és això del Regne de Déu? Per dir-ho d’una manera ben senzilla, podríem dir que és la realització del somni de Déu sobre els seus fills, els homes. Un somni que Déu ha implantat en el més profund del cor de l’home i que per això coincideix amb la utopia humana. El somni d’un món nou, alliberat del sofriment i de la mort; d’una humanitat nova sense prejudicis ni barreres; d’una nova creació que porta la marca de la vida, de la llibertat, de l’amor, de la pau i de la reconciliació. La consumació d’aquest Regne no arribarà fina a la fi del temps, però des d’ara estem cridats a treballar per fer-lo cada dia més realitat (…)
3.- Treballar pel Regne voldrà dir, per tant, no sols anunciar la salvació que Déu ha obrat en Jesucrist, sinó també lluitar, juntament amb ell, per suscitar i fer créixer en el món aquells valors evangèlics que Jesús va encarnar en la seva vida: pau, justícia, llibertat, fraternitat, predilecció pels més pobres (…) Hem d’evitar dos extrems: considerar Jesús com a revolucionari polític o considerar-lo com un home pietós amb una pietat inofensiva. El missatge de Jesús és religiós, però representa una càrrega explosiva col·locada als fonaments de la societat, capaç de fer-la saltar en tots els seus estrats (…)
4.- Podríem dir que a l’Església li pertoca ser inconformista per naturalesa, puix que la seva missió és empènyer sense parar (…) aquest món vers la utopia del Regne. Aquesta missió de l’Església és tasca de tots els seus membres: clergues, religiosos i laics, cadascú a la seva manera (…) Amb el que acabo de dir de la missió de l’Església, ja podem veure que l’Església no solament pot, sinó que està obligada a treballar per la plena realització de les persones i dels pobles (…)
5.- L’Església catalana ha de ser fidel sobretot a la cultura del nostre poble. A semblança del seu Mestre, el Fill de Déu fet home, l’Església s’ha d’encarnar en la cultura de cada poble fins a fer-se “tot amb tots”, en paraules de sant Pau. I això no pas per oportunisme, sinó per amor i per exigència de la pròpia missió. És el tema avui tan de moda de la inculturació de la fe i que Joan Pau II defineix amb aquestes paraules: “La inculturació és l’encarnació de l’Evangeli en les cultures autòctones i, a la vegada, la introducció d’aquestes en la vida de l’Església” (…)
6.- En aquest punt l’Església hauria de denunciar la fal·làcia d’una democràcia basada únicament en el reconeixement de les llibertats individuals i que pretén ignorar els drets col- lectius de les minories, com són la llengües i els valors culturals. No pot haver-hi veritablement reconeixement de les llibertats individual sense el reconeixement dels drets i valors col·lectius. L’Església, aquí, no cal que vagi a remolc d’altres instancies. En la defensa dels drets, sobretot quan es tracta d’aquells que estan inferioritat de condicions, ha de ser sempre peonera (…)
7.- Tots els cristians (…) estan obligats, si volen ser fidels a la seva vocació, a treballar amb totes les seves forces en la reconstrucció de Catalunya. La seva fe no els dispensa, sinó que constitueix una exigència i un impuls especial (…) El pensament del Cel no sols no ens ha de distreure de les coses de la terra, sinó que els dona sentit.”
”