1.El franquisme i el neofranquisme -en les seves versions falangista, nacional catòlica i també l’espanyolisme- ha anat i va contra el catalanisme i la llengua catalana. Experiència personal… Els meus pares no pogueren posar-me el nom de Josep Oriol perquè el català “Josep” estava prohibit. El règim espanyol va fer obligatori que quelcom tan personal i íntim com el propi nom s’hagués d’inscriure en castellà. Un altre cas… L’ensenyament en català estava prohibit i era obligatori fer-ho en castellà a les escoles, també als centres religiosos. I avui encara sectors polítics i judicials amb adn franquista (PSOE, PP, VOX, Cs…) manipulen la realitat i diuen que el castellà està prohibit a Catalunya. Aquests sectors, inclós el PSOE de Miquel Iceta i Salvador Illa, imposen el castellà i prohibeixen el català al Congrés i al Senat.

2.- En el franquisme encara existent, Josep Oriol, català solidari i sant, hauria de renunciar al seu nom, “Josep”, i tindria prohibit expressar-se en català al Congrés i al Senat.

3.- ¿Qui era Josep Oriol? Antoni Gelong (autor d’obres sobre Luter, Napoleó, Camus, Sartre…) escriu a les xarxes: “El 23 de març del 1792 morí a Barcelona Sant Josep Oriol, i el 23 de març és la seva festa litúrgica. Prevere barceloní. Es diu que tenia poders profètics i miraculosos. Se li atribuïren curacions de cecs, sords, coixos i paralítics i la resurrecció de morts. Felicitats a tots els Oriol!”.

4.- Confessió personal… M’agrada el nom d’Oriol i la figura humana i creient de Josep Oriol. Oriol es un sacerdot sant, savi, conegut com el “doctor pa i aigua” perquè aquest home català i universal estava al servei dels altres, especialment dels mes vulnerables. Aquest servei, aquesta solidaritat transformadora, aquesta fe esperançada, aquest compromís cívic són també propis d’una vida miraculosa. Sant Josep Oriol està enterrat a la basílica barcelonina de Santa Maria del Pi.