L’acció de la policia patriòtica en el seu intent d’embrutar als innocents Artur Mas i Xavier Trias per impedir la seva previsible victòria electoral es joc brut. L’acció de l’espanyolisme contra el català és joc brut. La violació de la presumpció d’innocència de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, és joc brut. El Catalangate i les clavegueres de l’estat son joc brut. El cartell despectiu contra l’Alzheimer amb la foto de Pasqual i Ernest Maragall és joc brut.
2.- Cal denunciar aquest joc brut des dels àmbits humà, cívic, ètic, mediàtic, polític, judicial. Cal anar a fons i esbrinar qui hi ha darrera. Potser el que juga brut no es cap hipotètic atacant, i l’autèntic que juga brut es el que apareix com víctima.
3.- Un cas és el d’Ernest Maragall. El ventall de possibles respostes i de responsables està obert. No pot descartar-se cap hipòtesi. ¿Es l’aparell d’algun partit que intenta boicotejar al candidat Maragall? ¿O potser es l’aparell de la pròpia ER que presenta a Maragall com una víctima en un intent de millorar les seves perspectives electorals davant els mals resultats que li vaticinen diverses sondejos?
4.- Una de les claus plantejada des de sempre per posar llum a la foscor en aquests afers és la pregunta ¿CUI PRODEST? (A qui beneficia?) ¿Beneficia als hipotètics i anònims atacants o beneficia al que apareix com a víctima? ¿CUI PRODEST? és una locució llatina que fa referència al fet que, en molts casos, a l’hora de determinar l’autor d’un acte pot ser molt aclaridor preguntar-se qui es beneficiaria dels resultats. En el cas d’un delicte sovint es poden arribar a trobar indicis per a determinar el culpable. L’expressió ¿CUI PRODEST? consta en el diccionari de locucions i expressions del Parlamenr de Catalunya.
5.- El ¿CUI PRODEST? va lligat als “atacs de bandera falsa”. Es tracta d’una acció -per exemple uns cartells despectius contra l’Alzheimer- en que es fa veure que és un altre qui ataca. Es pretén crear una situació que afavoreix al aparentment atacat però que en realitat no ho és.
6.- Un cas històricament emblemàtic és el de l’incendi del Reichstag de l’Alemanya nazi (27 febrer 1933). Els nazis varen acusar al comunista neerlandès Marinus Van fer Lubbe d’haver-lo perpetrat. La qüestió de l’autoria no ha pogut ser totalment aclarida pels historiadors però, políticament,, els grans beneficiats del succés van ser les presumptes víctimes, varen ser els mateixos nazis.