Viure i morir constitueixen una profunda experiència de la condició humana. De nosaltres mateixos i dels que estimem. Morim en la vida. Vivim abans i en la mort. El cristià té la convicció, raonable i basada en la fe,  de que vivim i morim en l’esperança. Segueixen tres pinzellades sobre aquesta humana i misteriosa esperança.

2.- Teresa Vilaplana, cristiana i compromesa amb els drets humans i dels pobles, va escriure fa un any sobre el Dia de Tots Sants i el Dia de Difunts aquest relat… “Rescatant el sentit d’aquest dia d’entre les insulses carabasses i falses teranyines, proposo un brindis pels que ja no hi són. Pels avis, pares, tiets, cosins, germans. Pels amics i amors que se’n van anar tan de matinada. Ja són pols d’estrelles però mantenen les seves llars en el nostre cor. A tots i cada un d’ells, un càlid record i tres paraules: gràcies, perdó, us estimo. Pels que no estan amb nosaltres. Pels que falten i van deixar la seva absència escrita en records. Per aquells que van deixar de mirar els nostres ulls i nosaltres els seus, per aquells que el cor els va fallar i van deixar d’escriure notes a la partitura de la nostra vida. Per aquells que van prometre ser feliços i van morir lluitant per aconseguir-ho. Per aquells que no van arribar a ser-ho i per aquells que van morir amb un somriure a la cara després d’anys, i milers de records viscuts. Recordem-nos veritablement d’ells, els sants de les nostres vida. Feliç dia de Tots Sants”.

3.- Un segona pinzellada pot ser triada entre dos episodis del Nou Testament com els de les Benaurances (Mateu 5, 1-11) i el del Judici Final (Mateu 25, 31-46) que mostren com ser alhora radicalment humà i profundament creient. En el segon d’aquests passatges, el Déu de Jesús deixa clar a qui beneeix i per què… “Tenia fam, i em donàreu de menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. La conseqüència es aquesta: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món”

4.- El missatge de Jesús, després, canvia de registre amb un inicial llenguatge apocalíptic… “Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu  menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar”.

5.- Una tercera pinzellada pot ser l’explicada per Gerd Theissen, teòleg evangèlic, el seu llibre “La fe cristiana. Una saviesa oberta al món d’avui”. El punt 231 planteja aquest interrogant: “Quina esperança podem tenir per a nosaltres mateixos, tot i que no sabem què passa després de la mort?”. Escriu, entre altres coses: “(…) En temps passat es predicava: hi ha una vida després de la mort; avui és diu: hi ha una vida abans de la mort (…) Emprenem un viatge a una incògnita. La nostra mirada no veu més que el camí cap a una frontera. Més enllà és un país desconegut. Es tant desconegut que fins i tot la informació, que tot s’acaba amb la mort, no s’aguanta. Això també és desconegut. Però en aquest viatge tenim qui ens acompanya: la confiança en el poder que tot ho ha creat del no-res. No ho notem. El misteri de la mort no és ni més gran ni més petit que aquest misteri. Què és el present si no una instantània d’un film, que per davant i per darrera es precipita en el no-res?. El passat ja no hi és, el futur encara no, el present és un pas entre un no-res i un altre no-res. Aquest ésser que passa el vivim com un miracle, que ens dona nova vida, quan escapem d’un accident, o quan un home ens diu: és admirable que hi siguis. Aquest misteri de ser i no ser ens envolta en tot moment. El viatge va en aquesta direcció. La vida abans de la mort és tant com dir en la mort: una vida en el misteri de Déu. En la mort  tornem a caure dins el seu misteri”.