La trobada d’agnòstics a Montserrat celebra la seva cinquena edició en uns moments políticament convulsos a Catalunya. Els drets humans i les llibertats nacionals son trepitjats. Son escaients aquestes paraules: “Si algú afirmava ‘Jo estimo Déu’ però detestava el seu germà seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1 Joan 4, 20).
2.- Les persones creients en Déu i les persones no creients / agnòstiques / atees / indiferents són persones. Tothom és respectable. Però les postures d’uns i altres (història, actuacions, ètica, llenguatge, dogmàtica, institucions…) han de ser objecte de crítica i autocrítica. Amb respecte i misericòrdia. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Joan 8, 7), diu Jesús als mestres de la llei i els fariseus que li porten una dona sorpresa cometent adulteri.
3.- La fe amb les seves variants i l’agnosticisme també amb les seves variants configuren una realitat que arreu i al llarg de la història. Per exemple, la poderosa civilització greco-romana (política, mitologia, militar, literatura, dret, llengua, cultura, religió…) de la qual encara es viu en ple segle XXI dedicava a l’Areòpag d’Atenes altars als deus, fins i tot “al déu desconegut” (Fets dels Apòstols 17, 23) com Pau en deixa constància.
4.- Això fa pensar, sentir i viure que fe i agnosticisme formen part de la condició humana. Tot el que es humà interpel·la i interessa. Publi Terenci (184159 abans de Crist) va dir: “Soc home, res del que es humà no m’és indiferent”.
5. Hi ha creients que dubten i viuen la fe amb dosi d’agnosticisme. Hi ha agnòstics que dubten i viuen l’agnosticisme amb dosi de fe. Jesús és un home que fa el be, que considera Déu com pare però també dubta. “Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la seva força: Elí, Elí, ¿lema sabactani?… que vol dir: Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Mateu 27, 45-46)
6.- Fe i agnosticisme es viuen i es proposen. Mai s’imposen ni s’han d’imposar.
7.- El cristianisme ha estat i es tergiversat i manipulat per tot tipus d’interessos i de poders (polític, econòmic, cultural, mediàtic, religiós…). Però el cristianisme autèntic consisteix en acceptar i viure l’Evqngeli de Jesús (Parenostre, Benaurances, episodi del judici, solidaritat fraternal, alliberament, compromís, transcendència, sentit de Déu…). S’accepta i es viu aquest missatge perquè és considera que és creïble, radicalment humà i sintonitza amb els anhels de la condició humana. Anhels d’una vida i una convivència basades en la democràcia, la llibertat, la solidaritat, la sobirania, l’esperança.
8.- També cal deixar constància de que el laïcisme, presentat com una superació de la fe i el sentit religiós, ha violat moltes vegades els drets humans.
9.- La fe de la humanitat en Déu i també l’agnosticisme de la humanitat son viscuts a vegades en la foscor. I es que fe, agnosticisme, Déu, vida, mort, sofriment, l’univers proper i infinit, l’abans de tot principi, el mes enllà de tot final, la profunditat més íntima del món i de la humanitat constitueixen el misteri de la realitat i de la condició humana.
10.- Una pinzellada final. L’expressió, la llibertat d’expressió, la comunicació, la paraula són factors substancials de la condició humana. De tothom. De creients i agnòstics. Del seu passat, present i futur. L’experiència d’lguns mostra una connexió entre Déu, món i humanitat. Déu és Déu. Món és món. Humanitat és humanitat. Déu estima al món i la humanitat. Món i humanitat estan plens de l’esperit de Déu. Així pot deduir-se del pròleg de l’Evangeli de Joan (Joan 1, 1-18) que és fruit de l’experiència i no es un joc de paraules buides de sentit: “Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu (…) La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres (…) A Déu, ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”.