PUNT. Pablo Iglesias, que publica el llibre “Verdades a la cara”, acusa a Màrius Carol (conseller delegat de La Vanguardia) de “mentir, faltar a la veritat, la qual cosa és una immoralitat”. La polèmica es planteja en el programa radiofònic de Jordi Bastè quan parlen de Jean-Luc Melenchon i les eleccions franceses. Un altre cas és el de Sergi Sol (responsable de comunicació d’ER, cap de gabinet de Comunicació del vicepresident Oriol Junqueras, considerat poderós comissari informatiu a TV3). El seu article titulat  “El genuí Carrasco i Formiguera” és un altre mostra del seu sectarisme.

CONTRAPUNTS.- Carol replica a Iglesias: “M’acuses de mentider. Em sento una mica ofès perquè és el pitjor que es pot dir a qui exerceix l’ofici de periodista”. L’home de Can Godó te raó quan admet que el pitjor que pot dir-se d’un periodista és que menteix.  Però, ¿te raó Iglesias? Aquesta és la qüestió.

Quant al segon episodi, el de Manuel Carrasco i Formiguera, Sol cita a un ex militant d’Unió Democràtica, Joan Capdevila, que ara es diputat d’ER al Congrés espanyol. ¿Per què no cita, per exemple, a un altre destacat ex militant d’Unió, Antoni Castellà, diputat al Parlament i membre del Consell per la República que presideix Carles Puigdemont? Per sectarisme.

I és que la mentida i el sectarisme formen part del periodisme. També del periodisme (escrit, radiofònic, televisiu) que s’auto considera seriós, fiable i rigorós. Aquest periodisme clàssic acostuma a criticar les modernes xarxes socials. Les critiquen i desqualifiquen perquè aquests mitjans “seriosos” ja no controlen la informació ni monopolitzen l’opinió. Tampoc reconeixen que els internautes tenen criteri suficient per distingir el gra de la palla, tan a les xarxes on s’opera amb llibertat com als mitjans informatius, mediatitzats pels poders econòmics, que s’auto proclamen seriosos.