Dos partits de futbol a Catalunya en quatre dies a les antípodes l’un de l’altre. El Barça català, que ha jugat al Camp Nou contra el Madrid, ha donat un bon cop de falç cívic a la Roja espanyola, que ha jugat contra Albània al camp de l’Espanyol.

2.- Un cop de falç quantitatiu i qualitatiu. En quantitat perquè posa les coses en el seu lloc, diguin el que diguin els media espanyolistes que ignoren o menyspreen tot signe i vivència de catalanitat. Els 35.000 espectadors de la Roja no varen omplir el camp de l’Espanyol mentre que 91.553 espectadors del Barça ompliren el Camp Nou. Pràcticament tres vegades més. Rècord històric i amb projecció catalana mundial en futbol femení. Sí, el Barça és més que un club.

3.- El partit de la Roja va tenir un caràcter provincià amb mal gust de passat franquista. Llenguatge imperial, també en les ràdios i les teles. Braços aixecats. Rojigualdes amb l’ocellot. Crits anticatalans i antidemocràtics com els de “Polaco el que no vote”, “Puigdemont a prisión”, i altres com “Kosovo es Sèrbia” i “Catalunya es Espanya”. Eufòria patètica de dirigents de PP, VOX i CS en demolició.

4.- Quin contrast quatre dies després amb el partit de les noies del Futbol Club Barcelona jugant molt bé i guanyant al Madrid! Ambient festiu. Sense insults ni crispacions. Banderes del Barça i de Catalunya. Càntics. “Els segadors”, himne nacional de Catalunya, cantat pel poble perquè té lletra, a diferencia de la buidor del himne d’Espanya. “Bon cop de falç (…) Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes”.