“A Valentín Popescu” (Bucarest, 1931) és el títol d’un sentit article de Pere Bonnín (Sa Pobla 1944; periodista, escriptor, poeta i traductor mallorquí, d’ascendència xueta)…
“Adéu, estimat Valentín! Ha estat un privilegi haver-te conegut i gaudir de la teva amistat.
“Tenc present les aventures periodístiques amb tu, corresponsal de La Vanguardia a la República Federal d’Alemanya, quan jo era delegat de l’Agència Efe. Després de la creació de l’euro a la primera cimera de la CE a Hannover, em vares portar a un restaurant del port a menjar un Butt, un turbó, que era el títol de l’aleshores famosa novel·la de Günter Grass.
“Vaig aprendre molt de la teva experiència i saviesa, de la teva precisió, del la teva extensa cultura com si fossis una biblioteca humana. Al principi no vaig entendre el teu humor intel·ligent i corrosiu, nascut d’un profund coneixement de la naturalesa humana. Però el vaig poder gaudir quan vaig arribar a la quinta essència del significat. Com més aprenia de la vida més el gaudia.
“La teva germana Diana era la nineta dels teus ulls. Fores el seu germà gran, però també el pare que ja no tenia i el mestre que la llançà a una exitosa carrera en el periodisme internacional. Recordo la teva satisfacció i orgull quan Diana va fer una entrevista improvisada al canceller Helmut Schmidt. El teu gran goig fou assabentar-te que a l’entorn del govern federal alemany na Diana ja no era la germana d’en Valentín Popescu, sinó que tu eres el germà de na Diana. Els teus ulls brillaven quan m’ho explicaves.
“Les nostres vides quedaren lligades per una forta amistat que s’ha estès al llarg de les dècades i continuarà en el meu record fins que em quedi un alè de vida.
“El teu escuet e-mail de comiat m’ha glaçat el cor. També cal arribar a la quinta essència dels significats per copsar totes les referències d’aquestes senzilles paraules: “Als meus estimats amics, ADÉU. Als meus deplorables enemics, ADÉU AMB ALLEUJAMENT”. Cap retòrica, simple precisió; cap gota de rancúnia, però amb l’alliberació de qui sap acabada la lluita tot i que l’enemic segueixi sense contrincant en combat.
“Adéu, Valentín Popescu Negreanu, a reveure en l’eternitat si l’esperit no mor. Els teus amics t’enyorarem i tal volta vegem els teus enemics pegar coces al vent. Una abraçada.