El manifest “La llengua a l’escola, fem un pas endavant”, publicat aquest 13 de desembre a El Punt Avui i Vilaweb, demostra que l’ofensiva lingüística espanyolista demostra que el català precisa d’un estat propi. Signen Quim Torra, Teresa Clota, Josep-Lluís Carod-Rovira, Blanca Serra, Salvador Cardús, Núria Cadenes, Antonio Baños, Àngels Martínez Castells, Isidor Marí i Teresa Casals. Segueix el text…
“La nostra pàtria és la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. I aquest pensament senzill és alhora molt transformador. Perquè hi reconeixem que de la vitalitat de la llengua catalana en depèn l’existència d’un poble amb identitat pròpia i amb una societat cohesionada i reeixida. Ens convida, per tant, a viure amb plenitud aquesta condició, aquesta aportació genuïna a la riquesa lingüística i a la diversitat mundial. Aquesta riquesa, aquest convit, pot ser a la vegada una debilitat si no trobem la resposta adequada quan un adversari secular com l’Estat espanyol es proposa d’empetitir-nos en aquesta condició. És per això que cal no perdre mai de vista què hi ha darrere de cada atac a la llengua catalana a qualsevol racó dels Països Catalans.
En aquesta ocasió –la que motiva aquest text signat col·lectivament, es tracta d’un pas més en la persecució i la minorització de la llengua en l’àmbit de l’educació. Una nova intromissió judicial impulsada des dels sectors espanyolistes ha dictaminat un percentatge d’ensenyament en castellà que contradiu el consens per a la immersió lingüística (ja prou contrariada per una realitat que s’imposa tota sola). Ens sembla evident que, més enllà de l’esforç generós i valent de mestres i professors, l’arquitectura legal deixa la llengua catalana a la intempèrie en la majoria d’àmbits on la seva presència és qüestionada diàriament.
Per això, fem les següents propostes i exigim aquests compromisos:
1. La llengua no pot ser una eina d’ús partidista, com tampoc no pot ser un escut amb què escampar vaguetats teòriques sense conseqüències pràctiques. Les responsabilitats polítiques sobre l’estat real del català, a les aules i fora de les aules, estan molt repartides: són molts anys de governs formats per partits diferents que han compartit un mateix excés de triomfalisme i un dèficit d’anàlisi objectiva i de mesures concretes per a garantir la no-discriminació del català. De manera que, quan es produeix un atac a la llengua, es passa molt ràpidament de dir que “el català no es toca” a dir que “no podem fer res davant d’una decisió judicial”. Els poders executiu i legislatiu no estan subordinats al judicial en les democràcies reals. Si hi ha una majoria per a un model d’escola, cal fer-lo aplicar i defensar-lo per tots els mitjans. Assumint els riscos des del govern sense deixar els docents desprotegits davant de nous atacs. La responsabilitat sobre els usos lingüístics a les aules no es pot centrifugar als centres educatius. Cal una estratègia institucional clara i assumida amb totes les conseqüències de no acatar resolucions contràries a la llengua catalana i a la immersió en l’àmbit escolar.
2. És urgent i imprescindible que des de les institucions pròpies (especialment des del Departament d’Educació) s’ofereixi suport legal als centres afectats i a les seves comunitats educatives (docents i associacions de famílies d’alumnes). Tot fa pensar que la judicialització a què ens aboquen els contraris al català té un suport institucional encobert i un finançament dirigit. En aquest sentit no es pot deixar sense cobertura legal els centres que són i seran objectiu d’aquesta estratègia per a fer-hi recular el català.
3. Els governs i els parlaments d’arreu dels Països Catalans han de ser el primer cordó de defensa de la llengua catalana en tots els àmbits i exigir l’aplicació d’allò que diuen les lleis que s’han aprovat per a la seva protecció. Amb tot, és evident que, mentre no es disposi d’un estat favorable a la llengua en lloc d’un estat contrari, tot esforç serà dinamitat des dels aparells de què disposen Espanya i França, com han fet de manera sistemàtica des de fa segles. Culminar el procés d’independència i tornar a situar la llengua catalana al lloc institucional que li pertoca és un pas imprescindible per avançar.
4. Però, al capdavall, un govern no és res més que l’expressió política d’una realitat social: cal que sindicats, partits, associacions i ciutadania es comprometin (ens comprometem) d’una manera efectiva amb la llengua catalana. Cal un compromís institucional, personal i col·lectiu per a l’ús públic del català a tots els àmbits de la vida quotidiana. El futur del català està en bona part en mans dels seus parlants. No canviar la llengua és la millor manera de fer-la imprescindible per a tothom i, per tant, que esdevingui una llengua de prestigi social (és a dir, ben valorada i necessària). Actuar amb normalitat en la llengua pròpia és un exercici d’autoestima i de generositat.
5. La llengua catalana és futur i és riquesa. En l’estratègia dels contraris a l’existència del català hi ha també una voluntat clara de convertir la llengua pròpia dels Països Catalans en un element associat al conflicte, a la decadència, a problemes de tota mena. Cal revertir aquesta intenció amb un pas endavant col·lectiu per la llengua que en destaqui els casos d’èxit, els aspectes positius per a la cohesió social, en els espais de més influència com són els mitjans de comunicació, els esports de masses, la cultura i l’administració pública. Estimem i valorem la llengua catalana i podem irradiar aquest sentiment de plenitud i normalitat. El català és una porta d’entrada, una finestra d’oportunitats i un fonament per a la creativitat.
Els sotasignats fem una crida a la ciutadania a assumir aquests cinc punts, a exigir-los a les nostres institucions i a comprometre’ns a actuar per a fer aquest pas endavant que ens exigeix la nostra llengua. Pel futur del català, pel futur dels Països Catalans.