Un hospital de campaña, èxit de la sanitat catalana, destinat a vacunar-se dona sensació de la provisionalitat i la temporalitat de l’existència humana. La pandèmia, que afecta a milions de persones arreu del món, confirma la fragilitat i les limitacions de la condició humana. De tothom. També dels poderosos, dels rics, dels reis, de l’establishment.

2.- El sofriment i la mort truca a la porta dels amics i coneguts, a la porta de casa. La mort forma part de la vida. Ho sabem des del primer dia que se’ns desperta la consciència. I alguns esperen, esperem, que també hi hagi vida en la mort. Es un desig, un sentiment, una intuïció, una convicció de que això es així. En tot cas, vida, mort i esperança formen part dia i de la nit quotidians i de la condició humana. I res del que és humà ens es alié.

3.- En el mentrestant cal donar sentit a la vida personal i comunitària. La promoció, aplicació i defensa dels drets i les llibertats de totes les persones i de tots els pobles és una bona forma de donar sentit a la nostra existència. Això val pels creients i pel agnòstics. Val per tothom menys pels qui trepitgen els drets humans. No val pels dictadors de qualsevol color, ni pels genocides de pobles i cultures, ni pels repressors ni pels torturadors.

4.- Recuperant el fil ens trobem amb un poeta català, Joan Maragall, autor d’“Oda a Espanya” que acaba amb un “Adéu, Espanya”, que va escriure el “Cant espiritual”, tan conegut però que no s’ha de llegir de forma rutinària. Acaba amb aquests versos:

“I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de mes grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença”.