L’advocat Marc Molins i Raich sap diversos idiomes (català, espanyol, anglès…) però renuncia al català a Catalunya si li parlen en espanyol. Ho justifica, en una tertúlia dominical a Catalunya Ràdio,  en nom de la cortesia i la comunicació. Òndia, l’advocat penalista i doctor en Dret raona, per dir-ho d’alguna manera, i actua com els partits d’adn franquista (PP, Cs, VOX, sectors de PSOE) que no renuncien a l’espanyol a Catalunya encara que els seus interlocutors parlin en català.

2.- Marc Molins actua d’aquesta manera, diu, per respecte i cortesia amb els seus interlocutors i també, afegeix, perquè la llengua és per comunicar-se i no per incomunicar-se. Es a dir, que el català és una llengua de mala educació i d’incomunicació que trenca la convivència.

3.- Cal preguntar a aquest advocat si els jutges, els policies, els funcionaris, que treballen a Catalunya i que en general només volen emprar l’espanyol, son mal educats i mals comunicadors si es neguen a atendre als qui s’expressen, oralment i/o per escrit, en català.

4.- Una internauta comenta aquest menyspreu del català per part de Marc Molins (¿per qué no Marcos Molinos que suposadament és més universal?): “Jo també  l’he sentit. Amb gent així a casa, qui necessita enemics?. L’educació  i empatia mal entesa fa massa anys que dura. Jo també vull que quan em dirigeixo en català em contestin en català. Resulta que em trobo amb molta gent mal educada, gens empàtica  que no vol comunicar-se amb mi”.

5.- Això sí, Marc Molins diu, diu, diu que es favorable a protegir el català com be cultural. Val la pena fer-li unes consideracions. El català és una llengua perseguida durant segles per totes les dictadures espanyoles i desprotegida avui per l’actual règim amb adn franquista que defensa l’espanyol. La Constitució espanyola es radicalment discriminatòria perquè imposa a tothom el deure de conèixer el castellà, no el català, i així el text constitucional viola la Declaració Universal dels Drets Humans. L’article 2 d’aquesta Declaració estableix: “Qualsevol persona pot prevaler-se  de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta Declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua (…)”. La major protecció a una llengua minoritària i desprotegida és utilitzar-la. Jo sento, penso, recordo, parlo, escric, estimo en català als catalanoparlants i als qui tenen qualsevol altre llengua.