Ciutadans i polítics poden actuar en política segons l’esperit cristià. Criteris que sempre es proposen, mai s’imposen.
1.- La interpel·lació cristiana a les monedes amb la imatge de Juan Carlos és legítima. ¿Per què aquestes monedes circulen encara? ¿Fins quan? ¿Per què no s’eliminen? ¿Quina justificació tenen ara després dels foscos afers financers i de faldilles protagonitzats pel rei emèrit fugat?
2.- Textos evangèlics, com el de Lluc (20, 20-26), posen llum a la foscor. Mestres de la llei i grans sacerdots preguntaren a Jesús: “¿Ens es permès o no de pagar tribut al Cèsar?”. Jesús els digué: “Ensenyeu-me un denari. ¿De qui son la imatge i la inscripció?”. Ells respongueren: “Del César”. Jesús els digué: “Per tant, doneu al César el que és del César, i a Déu el que és de Déu”
3.- Però Juan Carlos no es César. No es cap d’estat. No resideix en el seu regne que un dia fou i por tornar a ser república. Es emèrit. Destronat. Sense corona. No te cap autoritat que justifiqui que la seva imatge figuri en els euros. Viu la mar de be a Abu Dhabi on no es respecten els drets humans. Els espanyols que paguen els impostos, ¿hauran d’enviar-los a Abu Dhabi? Una explicació d’aquesta situació escandalosa es troba en paraules de Jesús segons Marc (10, 42): “Ja sabeu que els que figuren com a governants de les nacions actuan com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així”. Gerd Theissen (teòleg, biblista, pastor evangèlic) comenta aquest text: “Els governants no son déus. Son opressors. Vosaltres no heu de fer com ells”.
4.- Una altra qüestió d’actualitat. El Govern espanyol (PSOE i Podemos), presidit per Pedro Sánchez i que compta amb la col·laboració entusiasta de Miquel Iceta i Salvador Illa, bandeja el català de la legislació audiovisual. Volen protegir el desvalgut espanyol, marginant el català, llengua sense estat. Això ja succeeix en l’Espanya auto denominada constitucional. Al Congrés i al Senat s’imposa obligatòriament l’espanyol de manera que expressar-se en català està prohibit i castigat. ¡Quina diferencia amb el Parlament de Catalunya, tan criticat pels annexionistes, on els diputats empren lliurement el català i l’espanyol!
5.- Des del cristianisme cal interpel·lar la imposició del monolingüisme espanyol. La llengua de Jesús no eren els idiomes políticament potents com l’hebreu, el grec i el llatí. La llengua materna i emprada habitualment per Jesús era el minoritari arameu. Armand Puig i Tàrrech (teòleg i biblista) te escrit: “L’arameu era la llengua d’us corrent i comú entre els jueus del temps de Jesús. Es la llengua amb que Jesús va compondre el Parenostre, la pregària pròpia dels seus deixebles”. Pregària universal en arameu.
6.- Poc després de la mort del Jesús crucificat es produeix un fenomen transcendental, segons els Fets dels Apòstols. Els deixebles explicaven l’afer de Jesús a la gent de diferents pobles i de diverses llengues que es trobaven a Jerusalem. La gent deia: “¿No son galileus, tots aquests que parlen?. Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? (…) Tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu” (Fets 2, 5-11).
7.- Aquella bona gent i els deixebles de Jesús serien avui menyspreats, castigats i condemnats pel monolingüisme espanyol. Des de PSOE a VOX volen imposar el monolingüisme espanyol als qui aspiren a exercir el seu dret a expressar-se en la pròpia llengua al Congrés, al Senat, a les diverses institucions (judicials, policials, etc…) del règim monàrquic espanyol, a la vida quotidiana.