El independentismo catalán muestra su regocijo sin complejos cuando la Roja pierde”, s’escriu críticament a l’article “Emociones nacionalistas” a www.foixblog. Però, ¿per què aquest “regocijo independentista?  Perquè és una resposta comprensible i cívica a l’ultranacionalisme espanyolista de la Roja -i els seus aparells polític i mediàtic-que impedeix que Catalunya tingui la seva pròpia selecció nacional en els diversos esports. Com la tenen Escòcia, Irlanda, Gales… Anglaterra.

2.- Hi ha un anomenat nacionalisme que no es nacionalisme quan la pràctica i l’objectiu del seu plantejament consisteix en que el seu poble o nació tingui un estat propi. Llavors, per honradesa intel·lectual, cal parlar de sobiranisme, no de nacionalisme. El sobiranisme català vol que la relació entre Catalunya i Espanya es basi sobre la democràcia, la llibertat, la solidaritat i el respecte a la mútua sobirania d’ambdós pobles. El sobiranisme català vol aconseguir aquest objectiu a les urnes, no per la via de la repressió o de les enquestes.

3.- L’experiència mostra que els que neguen ser nacionalistes acostumen a ser ultra nacionalistes. Colonialistes, annexionistes. Des de dirigents i gent de PSOE a VOX. Cal tenir-ho en compte aquest 12 d’octubre, el franquista Dia de la Raza de la nostra infantesa.