Textos de la premsa unionista asseguren que el que ha passat a Catalunya en la darrera dècada te poc d’èpic. ¿Es que les dècades del franquisme, que encara viu en les estructures de l’actual règim, foren i son èpiques? “Èpic: Digne d’ésser l’assumpte d’una epopeia” (Diccionari de la llengua catalana).

2.- ¿I que ha passat a l’Espanya constitucional en la darrera època? La fugida de Juan Carlos I (imposat com a rei pel dictador Francisco Franco i pare de Felipe VI) per foscos afers financers i de faldilles no és èpica. Discursos de Felipe VI i situacions de la família reial no son èpics. El PSOE governant que renuncia el seu teòric republicanisme i avala els borbons i el juancarlisme no és èpic. El fracàs històric del federalisme espanyol que no està ni se l’espera no és èpic. La repressió judicial, policial i les clavegueres de l’estat encara al 2021 no és èpic. El descrèdit internacional de l’aparell judicial espanyol (Tribunal Constitucional Tribunal Suprem, Tribunal de Cuentas…) no és èpic. Uns mitjans de comunicació condicionats per subvencions per part de les administracions no és èpic. L’ofensiva per part del règim espanyol contra els exiliats polítics catalans, com la seva bèstia negra Carles Puigdemont, que viuen en llibertat a la Unió Europea no es èpic.

3.- El que és èpic és el legítim plantejament del sobiranisme català democràtic i pacífic. L’independentisme vol una relació amb Espanya que no impliqui la subordinació sucursalista de Catalunya en els àmbits institucional, econòmic, social cultural, lingüístic, internacional. Una dependència acceptada pel quintacolumnisme.

4.- El sobiranisme independentista proposa -no imposa- una relació entre Catalunya i Espanya basada en la democràcia, la llibertat, la solidaritat, el respecte a la voluntat del poble expressada a les urnes i també el mutu respecte a la sobirania d’ambdues nacions. Aquest independentisme, malgrat dificultats i deficiències, és respectable, ètic i èpic.