1.- Manuel Marchena (president de la sala segona del Tribunal Suprem) i Carlos Lesmes (president del TS i del Consell General del Poder Judicial avalen l’actuació judicial contra els sobiranistes catalans i critiquen els motius dels indults. Però les accions judicials son criticables en un règim que vulgui alliberar-se del franquisme.
2.- Un cristià, per civisme i en coherència a l’Evangeli, ha de plantar cara a un aparell judicial injust sigui… coreà, turc, afgà, veneçolà, espanyol. Al cap i a la fi, un policia pot ser lladre i colpejar ciutadans… un bomber pot ser piròman… un educador pot ser pederasta… un periodista pot ser manipulador… un jutge pot ser injust. Malgrat la caverna mediàtica i les cavernes de l’estat, els fets demostren que els exiliats i els perseguits polítics catalans son tractats com perillosos criminals violents pel règim espanyol però són considerats demòcrates, pacífics, innocents a la Unió Europa on viuen i es desplacen lliurement.
3.- Hi ha interrogants plantejats legítimament. ¿Tots els jutges son justos? ¿Hi ha jutges injustos? ¿Com actuar amb els jutges injustos? ¿Condecorar-los? ¿Condemnar-los? I també… una llei que atempta contra els drets i les llibertats de les persones i dels pobles ¿es respectable?
4.- Val la pena deixar constància d’un episodi evangèlic que mostra un jutge que no respecta Déu ni els homes. Un jutge i una vídua son els protagonistes (Lluc 18, 1-8): “Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir. En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. També hi havia una vídua que l’anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta vídua m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’”.
5.- El Papa Francesc comenta (25 maig 2016) aquesta paràbola. Diu… “El jutge és un personatge poderós, cridat a emetre un judici sobre la base de la llei de Moisès. La tradició bíblica recomana que els jutges siguin gent temorosa de Déu, dignes de confiança, imparcials i incorruptibles. Per contra, aquest jutge no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. Era un jutge injust, sense escrúpols, no tenia en compte la Llei, feia el que volia, d’acord al seus interessos. Però a ell acudeix una vídua cercant justícia. Vídues, orfes, estrangers eren els grups més vulnerables de la societat. Els drets que els atorgava la llei es podien trepitjar fàcilment perquè, estant sols i sense ajuda, era molt difícil que es poguessin fer valer. Una vídua pobra, sola, ningú la defensaria, podien ignorar-la, ni tan sols fer-li justícia. També l’orfe, l’estranger, l’immigrant… en aquella època era molt fort aquest problema. Davant la indiferència del jutge, la vídua recorre a la seva única arma: continuar molestant-lo insistentment, presentant-li la seva sol·licitud de justícia. I amb aquesta persistència arriba a la meta. El jutge, de fet, en un moment donat l’escolta, no perquè el mogui la misericòrdia o la consciència; senzillament, admet: “Aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’”.
6.- L’Evangeli i Francesc son contraris als jutges injustos i sense escrúpols. Deixen constància que aquests jutges ja son des d’ara jutjats per la justícia de Déu. El suposat poder immens d’aquests jutges sobre la vida i la llibertat de les persones es desfarà un dia per l’acció de qualsevol minúscul virus que afecti el seu cor, el seu cap, i la teva consciència.