La mort sobtada o lenta es present mes que mai aqui i arreu per les causes de sempre i ara pel covid. ¿Que succeeix amb els nostres difunts… pares, avis, fills, germans, amics… que en son víctimes mortals?
1.- Vida, mort, sofriment, injustícia, salut, sentiment, raó, intuïció, solidaritat, esperança, situacions diverses, somriures, plors, silenci, dubtes, recerca, preguntes temporals i eternes sobre el sentit o l’absurditat de la realitat còsmica i de la condició humana. Enigmes. Misteri.
2.- El sentit de Déu, a vegades tergiversat, suggereix que hi ha les seves petjades dins nostre i a l’entorn. I al revés. Les seves petjades suggereixen el sentit de Déu. També la set indica que en tenim perquè hi ha aigua encara que aquesta estigui bruta i s’ha de depurar. Alhora la necessitat de respirar assegura que hi ha aire, encara que l’atmosfera estigui contaminada. Son senzilles consideracions que intenten mostrar que l’esperança és raonable i es pot experimentar de manera comunitària i sempre personal. Podem viure i morir amb esperança.
3.- Dues grans respostes es donen a Occident per part dels qui acomiaden als difunts. “Que la terra et sigui lleu” correspon a la locució llatina “Sit tibi terra levis”, a l’antiga Roma de l’època precristiana. Forma, respectable, que defuig una referència a la hipòtesi Déu però que, malgrat tot, té un sentit transcendent perquè expressa un desig en be del difunt. El mateix pot dir-se d’una altra expressió dirigida al difunt quan se li diu “allà on siguis” com un lloc esotèric.
4.- L’altra resposta dirigida al difunt te un caràcter específic cristià… “Que reposi en pau” o “que descansi en pau” (Requiescat in pace), emprat en la litúrgia dels funerals. Val la pena recalcar que el cristianisme vincula les dues expressions, “Que la terra et sigui lleu” i “Que reposi en pau”. Jesús, a les portes de la seva passió i mort, diu als seus deixebles: “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit” (Joan 12, 24).
5.- El cristià viu i veu la mort pròpia i de cada ésser humà reflectida en la mort de Jesús en la creu i lliurat a Déu. “Jesús va cridar amb tota la força: Pare, a les teves mans confio el meu esperit. I havent dit això, va expirar” (Lluc 23, 46).
6. Els éssers humans no veiem Déu, però poden sentir, pensar, desitjar, intuir, experimentar, estimar el Déu de Jesús. Això implica que el Jesús crucificat es vivent. Lluís Duch (antropòleg, teòleg, monjo de Montserrat), ja mort, va escriure a “L’exili de Déu” (Fragmenta editorial): “En teoria no sabem –en realitat, mai no podrem saber- qui és Déu, però en la pràctica, en el nostre viure i conviure quotidians, en els moments d’eufòria i també en les hores de passió i mort, sí que ho podem intuir, o més aviat el podem experimentar quan reconeixem, estimem i exaltem els rostres, tant sovint desfigurats, oprimits i destrossats, del nostre proïsme ferit i executat pels bandolers de tota mena que circulen pels camins d’aquest món”.
7.- Una proposta cristiana com a humil conclusió… La mort està present i forma part de la vida. I la vida està present i forma part de la mort.