Nara Zoe, 26 anys, es bateja, es confirma i combrega el 30 de març del 2008 al monestir cistercenc de Valldonzella, Barcelona. Desitja el bateig per convicció i lliurement. La seva mare Elvira (vital, culta, cristiana) em va proposar ser el padrí de la seva filla. Ho vaig acceptar. Començà una relació epistolar per correu electrònic entre Nara Zoe i el signant d’aquesta crònica, Oriol, des del gener del mateix any. Segueix part d’aquest epistolari. Crònica publicada a “El Pregó”, número 594 (8), que tracgta sobre “La crisi de la transmissió de la fe”
ORIOL.- “Si et puc ajudar, Nara, en els àmbits de fe, esperança i amor/solidaritat ho faré segons les meves possibilitats. Però ets tu que m’ajudes a mi. La teva decisió oberta a Déu és meravellosa. La teva mare està molt contenta”.
NARA ZOE.- “També em fa molta il·lusió, Oriol, que siguis el meu padrí. Tot just m’endinso en aquest mon tan desconegut per a mi i és important tenir un guia que m’hi orienti. Vaig cada diumenge a catequesi, a la catedral, encara que no m’agrada gaire com ho enfoquen perquè tenen prejudicis, per exemple, sobre l’avortament o un únic amor per tota la vida. Hi ha qüestions més importants que aquestes”.
ORIOL.– “La fe és proposa, no s’imposa. Hi ha gent que no creu perquè en afers de fe confon el que és substancial i el que es secundari. La teva mare em va demanar un dia si jo era creient, practicant o no. S’acostuma a dir que el practicant compleix preceptes. Jo li vaig contestar que el cristià ha de ser practicant. Ha de practicar l’amor, el perdó, la reconciliació, la misericòrdia, la comprensió, les benaurances, la pregària, la solidaritat, la llibertat…”
NARA ZOE- “He estat uns dies al monestir de Valdediós, a Astúries. Ho he aprofitat per absorbir informació sobre cristianisme i acostar-me a Déu assistint a les pregàries. La meva mare i jo ens vam asseure a escoltar una coral de nens. La seva veu innocent et feia recordar el cant celestial dels àngels. Em vaig deixar vèncer per una certa nostàlgia i, reposant el cap sobre l’espatlla de la mare, li vaig dir en veu baixa: ‘Ho Sents? Son els àngels que canten per a nosaltres’. Em respongué: ‘Tanca els ulls i deixa’t endur. És un regal del cel’. Era la primera vegada que sentia Déu tan a prop meu, gairebé acaronant-nos a totes dues. Ens escoltava en la proximitat”.
ORIOL.- “El Déu desconegut deixa petjades. La fe no es creure en un bisbe o en un altre, en un catequista o en un altre, en un padrí o en un altre. Fe es creure i esperar en el Déu de Jesús, i estimar els altres”.
NARA ZOE.- “Tot just començo a iniciar-me en el cristianisme. Es la religió que em crida més dintre meu. Al principi em feia una mica de respecte tot plegat. A vegades se’m fa molt gros assimilar-ho, encara que en algunes ocasions Déu m’envia petites senyals que em donen confiança per a continuar creixent espiritualment en una vida que tot just acaba de començar per a mi. Començo a entendre la necessitat de tenir fe i creure en Déu. Tants i tants moments en què et pots sentir sola i que són difícils de suportar si no creus en que hi ha alguna cosa, algú, per sobre de tot això i que et fa costat en tot moment. He llegit un article del cardenal Martínez Sistach, “Camí de Quaresma”, que començarà demà. Suposa una feinada per ampliar, més que mai, punts de vista, ser solidari. Això implica canvis en el meu dia a dia per apropar-me a la vida de Jesús”.
ORIOL.- “La plegaria ens canvia. Transforma el nostre pensament, la nostra actitud, la nostra actuació. Aquesta transformació personal és un acte d’amor cap al Déu que ens estima”.
NARA ZOE.- “Quan prego repeteixo el Parenostre molt baixet. No cada dia, però a vegades quan tinc un descans a la feina, em retiro a un lloc tranquil a fer-ho i m’ajuda molt. Acabo el dia d’una altra manera”.
ORIOL.- “El Parenostre no projecta una imatge humana en el cel, sinó que ens mostra a partir del cel, des de Jesús, com hauríem i com podríem arribar a ser persones. Benet XVI ho escriu en el seu llibre sobre ‘Jesús de Natzaret’”.
NARA ZOE. “Aquest diumenge aniré a catequesi. Tinc ganes de batejar-me i d’afegir un segon nom després del meu Nara. És Zoe, que en grec vol dir ‘la que està plena de vida’. La meva mare me’l volia posar quan estava embarassada de mi. És per això que el sento tan meu”.
ORIOL. “Vida! Zoe! quin nom tan bell i significatiu! El bateig, el cristià i, per què no?, la humanitat tenen un sentit de Pasqua. Vol dir ‘pas’. De la mort a la vida, de l’absurd al sentit, de l’esclavitud a l’alliberament. Els cristians creiem des del fons del cor que Jesús passa pel mon fent el be i confiant en Déu com a pare. Els cristians són els homes i les dones que passen pel mon fent el be i confiant en Déu com a pare”.
BATEIG.- L’epistolari acaba amb la cerimònia del bateig a mitja tarda del diumenge 30 de març del 2008. Érem set assistents: la Nara Zoe; un dels seus germans, l’Illian; l’Elvira; el jesuïta celebrant, Francesc; la padrina Carme; el meu fill Jesús; i jo. Després ho celebràrem amb un berenar a un restaurant del carrer Casp.