1.- Josep Tarradellas i Carles Puigdemont son dos polítics molt diferents, en circumstàncies diverses, amb el comú denominador de la seva desconfiança vers l’estat profund del règim espanyol.
2.- Ambdós, presidents de Catalunya. Tarradellas, 125 president de la Generalitat, (1954 / 1980). Puigdemont, 130 president de la Generalitat (2016-2017). També exiliats polítics. Tarradellas exiliat a Saint Martin-le-Beau (1954-1977). Puigdemont exiliat a Waterloo (des de l’octubre del 2017).
3.- Puigdemont, duran el seu exili, es converteix en diputat català en el Parlament europeu. Aquesta és una gran diferencia entre els dos presidents. Tarradellas va acabar els seus dies acceptant el marquesat que li va oferir Juan Carlos I. Un republicà amb un títol nobiliari i, a més, concedit per rei imposat pel dictador Francisco Franco i que des de fa un any es un fugat a causa de foscos afers financers i de faldilles que perjudiquen encara mes la credibilitat dels borbons. El títol li fou otorgat a Tarradellas en 1986 quan ja no era president, dos anys abans de la seva mort.
4.- Tarradellas i Puigdemont coincideixen, però, en la seva desconfiança cap a Madrid, el “Madrid” entès com l’aparell de l’estat espanyol i la seva actuació contraria als drets i a les llibertats nacionals de Catalunya que la perjudiquen en els àmbits econòmic, social, cultural, lingüístic, institucional, internacional…
5.- Tarradellas, tan elogiat ara pels monàrquics i unionistes espanyols, va expressar moltes vegades el seu recel cap la hipotètica voluntat de diàleg de “Madrid”. Així s’expressa en la seva famosa teoria del raspall, com en alguna ocasió ho ha recordat Toni Rodríguez Pujol (Intermèdia). Tarradellas explicava per experiència d’anys i anys: “A Madrid tenen un raspall enorme que, cada cop que els representants catalans hi van, te’l passen per l’esquena amb gran cordialitat. Tu hi vas emprenyat com una mona a demanar allò que et deuen, però quan ets allà et raspallen de dalt a baix i quan tornes a casa te n’adones que portes l’americana impecable però les butxaques buides. Queden ràpidament seduïts i disposats a ser receptius a totes les ofertes que els facin, per ruïnoses que siguin”. Un avís als moltes vegades ingenus polítics catalans. (Raspallar: “Afalagar algú amb lloances, especialment per veure de treure’n alguna cosa”. Diccionari de la llengua catalana).