1.- L’article “Mirant el futur” d’Oriol Junqueras és polèmic. Des de PSOE i VOX fins a l’homenejat Javier de Godó (conde de Godó i també grande de España per concessió de Juan Carlos I, fugit per obscurs afers financers i de faldilles) l’elogien perquè l’accepten com un retorn a un passat suposadament idíl·lic. Des de l’independentisme català democràtic i pacífic, inclosa una amplia corrent interna d’ERC, el critiquen precisament per aquest retorn al superat i frustrat autonomisme.

2.- Junqueras, en contradicció amb el  seu suposat realisme pragmàtic tan elogiat per repressors i carcellers, predica ara un independentisme màgic. La màgia enganya als espectadors, a la ciutadania. La fórmula màgica junqueriana consisteix en apostar per “la via del referèndum acordat” i en desqualificar totes les altres vies democràtiques i pacífiques. Junqueras, com un cabdill, rebutja unilateralment els documents aprovats democràticament pel seu propi partit, ERC. Junqueras deixa en mans del règim espanyol la concessió de la independència de Catalunya. Un règim borbònic, juancarlista, ultra centralista, impregnat d’adn franquista. ¿Que fer si el règim espanyol insisteix en la repressió i es manté contra l’amnistia que es constitucionalment possible, contra el dret d’autodeterminació que és un dret de tots els pobles, contra acordar un referèndum?  El mag Junqueras manté aquí un silenci covard i es mostra submís a una Moncloa que ja no es republicana ni federal.

3.- L’article de Junqueras es sectàri. En el seu llarg escrit, de 6.171 espais, es refereix al Govern català com si fos exclusivament d’ERC. No cita ni una vegada a l’altre partit del Govern, Junts, ni al  partit que li dona suport parlamentari, la CUP. Cita, però, quatre vegades al seu partit: dues com a “Generalitat republicana”, una com “Esquerra Republicana de Catalunya” i una altre com “ERC”.

4.- Junqueras tampoc fa el més mínim reconeixement a la magnífica tasca que els exiliats polítics catalans, amb el president Carles Puigdemont al capdavant, realitzen a la Unió Europea. Els exiliats i el seu equip d’advocats obtenen determinants victòries jurídiques contra els aparells (judicial, policial, polític) del règim espanyol. Victòries democràtiques que beneficien l’independentisme, també als presos i perseguits polítics, i que obliguen al Govern de Pedro Sánchez a plantejar-se els indults. Puigdemont, a diferencia de Junqueras, aprofita tota avinentesa per defensar arreu, també a l’euro parlament, l’alliberament de Junqueras i de tots els presos polítics.

5.- Junqueras es expressament  imprecís en el seu decebedor article. Un exemple. Afirma que cal que l’independentisme obtingui “una majoria incontestable”. Però no precisa que vol dir “majoria incontestable”. ¿El 50% dels vots? ¿El 52%? ¿El 60, el 70, el 99%?. I l’annexionisme espanyolista, d’arrel franquista, ¿quin percentatge precisa per imposar-se?. ¿El 49% dels vots?. Per art de màgia, Oriol Junqueras no diu res de res.