La Vanguardia espanyola, unionista, borbónica, juancarlista, contraria a la Catalunya sobirana elimina a Pilar Rahola. Benvinguda a la llibertat, a la intempèrie del periodisme lliure.
1.- No és la primera vegada que La Vanguardia tan fortament subvencionada per les administracions actua d’aquesta manera. Aquest diari és de Javier Godó, compte de Godó, i també Grande de España per concessió de Juan Carlos I, l’avui rei fugat per obscurs afers financers i de faldilles.
2.- (Confessió personal, entre parèntesi. Jo vaig decidir alliberar-me del diari del Grande de España al febrer del 2014 després de que Enric Juliana, amb el silenci còmplice del llavors director Màrius Carol, em censurés tres articles en tres mesos).
3.- El primer article, escrit el 15 de desembre del 2013 i mai publicat a La Vanguardia, es titulava “Un article èticament indecent de Zarzalejos”. S’explicava que el periodista espanyolista José Antonio (nom de ressonàncies falangistes) Zarzalejos pretenia enfonsar el procés sobiranista català, pacífic i democràtic desqualificant als seus dirigents polítics dient que patien convulsions epilèptiques. El periodista Albert Sàez, que en aquell temps no dirigia el sociata “El Periódico”, va comentar a twitter: “No vull ni pensar què passaria si un periodista català escrivís que un president del Govern espanyol té atacs d’epilèpsia….”
4.- El segon article, escrit el 13 de gener de 2014 i mai publicat a La Vanguardia, es titulava “Discrepàncies catalanes amb el portaveu episcopal espanvol”. El llavors nou portaveu de la Conferencia Episcopal Española, José Maria Gil Tamayo, defensava el conegut com “document Rouco” que pretén ser un dogma d’una Església nacionalcatòlica a favor de la nació espanyola i en contra de la nació catalana. L’article censurat pel tàndem Juliana / Carol donava raons de la Doctrina Social de l’Església en contra d’aquest nacional catolicisme espanyol dogmàtic.
5.- El tercer article, escrit el 20 de febrer del 2014 i mai publicat al diari del Grande de España, es titulava “El princep, el poble i Déu”. Tractava sobre una visita de quatre dies que el llavors príncep Felipe VI va fer a Catalunya, inclòs Poblet. El text censurat deia, per exemple: “El príncep hauria de rellegir, o llegir si no ho ha fet, “Arrels cristianes de Catalunya” (1985). Aquest document emblemàtic de l’episcopat català analitza la relació entre nació catalana i comunitat eclesial a la llum de la Doctrina Social de l’Església catòlica i dels documents pontificis (…) El Príncep, creient o no, té el deure en consciència d’estar a el servei de poble. ¿A quina part del poble o societat civil serveix el príncep? ¿Escolta als ciutadans que de manera democràtica, lliure i pacífica volen votar per decidir el futur del seu poble? Un tuit té molt èxit al twitter: “El príncep Felip estarà uns dies a Catalunya. Ànim, repeteix el que vas dir el 1990: Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui”.
6.- Els textos tenen vigència set anys després. La censura també està vigent set anys després. La persecució contra el sobiranisme català democràtic i pacífic compta amb la col.laboració del quintacolumnisme.