“Contrastos” és el títol d’un article del periodista Marc Argemí publicat a “Diari de Sabadell” en que analitza de manera implacable la decisió d’Ada Colau d’abandonar Twitter. Argemí es soci fundador de “Sibilare”, consultoria estratègica especialitzada en les dades i la comunicació. Segueix aquest text…
Diu l’Ada Colau que Twitter et pot convèncer que la humanitat és dolenta, desconfiada i egoista. Això ha dit l’alcaldessa de Barcelona, en una particular anàlisi que té una mica de pseudosociologia, una altra mica de moralisme, i un polsim de demagògia política. La conclusió a la qual ha arribat, assegura, és que deixa Twitter “perquè l’amor guanyi a l’odi”. Això sí, perquè ningú s’espanti, s’afanya a precisar que seguirà a Instagram i a Facebook, “altres xarxes menys polaritzades i menys accelerades” (sic).
El blasme general a una plataforma social en particular sempre m’ha despertat recels. Em recorda aquelles persones que al llarg de la història, davant de cada avenç tecnològic, s’han afanyat a alertar de les calamitats que el nou invent farà caure sobre la comunitat humana. Però en aquest cas em resulta especialment injust, perquè precisament Twitter és una de les xarxes socials que més ha contribuït al debat social i polític, i que malgrat les controvèrsies, que no han faltat, és on millor s’ha respectat la lliure expressió de cada usuari. És més, tècnicament, de fet, polaritza menys que d’altres. Més aviat, són els usuaris o els temes de debat els que ens polaritzen.
Sí: Twitter ha estat a l’ull de l’huracà per Trump, els bots russos, i els trolls o usuaris esvalotadors de signe divers que criden i insulten… però s’obvia un amplíssim camp de conversa digital entre usuaris, que és profitosa, civilitzada, apassionant, interessant, divertida i sorprenent. Twitter és un espai molt ampli, amb lloc per a molts ambients. Es pot aprendre història, comentar partits de futbol, gaudir de la natura, donar veus per cercar desapareguts, fer córrer que algú necessita feina, o compartir recomanacions davant d’una catàstrofe. És el directe, l’espontaneïtat, la hipòtesi en discussió.
El debat sobre la polarització a xarxes no és nou, i la reflexió sobre les seves conseqüències, tampoc. De fet, el moviment mateix que ja fa uns quants anys va propulsar Colau a l’alcaldia de la capital tampoc es podria explicar sense la influència de Twitter. La decisió-declaració d’Ada Colau de deixar Twitter -segons ella “per fer bona política” i “ser millor persona”- és, en canvi, un moviment relativament nou. És paradoxal assegurar que la conversa que es genera a Twitter dificulta ambdues coses -la bona política i ser millor persona- i al mateix temps mantenir una presència en altres xarxes on precisament l’algoritme alimenta igualment la polarització, encara que sigui més indolora i confortable, com és l’entorn Facebook i Instagram . Està fugint d’una polarització oberta, sí, però optant per un tipus de polarització amable que invisibilitzi millor la part contrària.
Del foc a les brases. Si es vol resoldre l’efecte negatiu de la polarització cal partir de la realitat que potser Twitter ens mostra massa cruament: que som les persones les que potser hem d’aprendre a debatre més civilitzadament. El problema, com gairebé sempre, no és només de la plataforma: està en la manera com respons i com encaixes. És interessant reivindicar un debat més civilitzat, però és discutible injuriar a aquest efecte la xarxa social que més ha treballat per generar espais de contrast. Perquè potser el debat no sigui sobre la polarització, sinó sobre la pèrdua de la cultura del contrast d’opinions: que la sensibilitat que tenim cap a les veus discrepants sigui desproporcionada, i acabem posant al calaix de l’odi o de la fustigació un ventall de matisos que no poden posar-se al mateix nivell.