Hans Küng (19 març 1928 / 06 abril 2021) és, com persona profundament cristiana, un sòlid referent de l’humanisme contemporani i un teòleg dissident de la doctrina i les estructures eclesiàstiques. El seu llibre “Jesús” (2012) constitueix una de les seves darreres aportacions de la seva fecunda experiència personal i assagística

1. Hans Küng i Jesús de Natzaret són dissidents de l’establishment. Küng escriu: “Jesús no fou de cap manera un home de l’establishment eclesiàstic i social (…) Jesús fou condemnat a mort per l’autoritat espiritual i política conjuntament (…) El violent final de Jesús restava ja implícit en la lògica de la seva predicació i del seu comportament”.

2. Küng conclou així el seu llibre “Jesús”: “Hem preguntat per què s’ha de ser cristià. Ara es comprendrà la resposta que resumim en la següent sintètica fórmula que m’ha acompanyat durant totes aquestes dècades i expressa també avui, i espero que fins el meu final, amb tota brevetat el meu ‘Credo’ enterament personal: ‘Seguint el Crist Jesús, / l’home pot en el món actual / viure, actuar, patir i morir realment com a home: / en la felicitat i en la dissort, en la vida i en la mort / sostingut per Déu i ajudant als altres’”. Aquesta síntesi es compren millor si es tenen en compte altres consideracions de Hans Küng…

3. “A la classe de catecisme apreníem fórmules dogmàtiques que no enteníem: Jesucrist com segona persona de la Trinitat, una persona divina en dues naturaleses, una humana i una altra divina”.

4. “L’essència del cristianisme no es un contingut dogmàtic, abstracte o una doctrina general sinó, des de sempre, una figura històrica vivent: Jesús de Natzaret”.

 5. “¿Qui es cristià? No el que només diu ‘Senyor, Senyor’ i rendeix tribut a qualsevol forma de fonamentalisme (de caire biblista-protestant, autoritari-romà-catòlic, tradicionalista-oriental-ortodox). Cristià és, abans que res, tot aquell que en el camí de la seva vida personal, i tot home te un camí propi, s’esforça per orientar-se en la pràctica conforme a Jesucrist. No es demana res mes”.

6. “La meva crítica a l’Església, com la de tants cristians, prové del dolor de la discrepància entre el que va ser el Jesús històric, el que va anunciar, viure, lluitar i patir… i el que avui representa  l’Església institucional amb la seva jerarquia (…) ¿Podem imaginar a Jesús participant en una triomfant missa pontifical en la catedral de Sant Pere?”.

 7. “Preguntem-nos de manera succinta i directa: Per què s’ha de ser cristià? I responguem de manera no menys succinta i directa: Perquè s’ha de ser realment home! No es pot ser cristià renunciant a ser home. I viceversa: no es pot ser home renunciant a ser cristià. Allò que es cristià no pot posar-se a sobre, a sota i al costat del que és humà. El cristià no ha de ser un home dividit (…) La fe en Jesucrist procura la pau amb Déu i amb un mateix, però no escamoteja els problemes del món. Fa al home veritablement humà perquè el posa en contacte amb la humanitat dels altres, l’obra radicalment a qui te necessitat d’ell, al proïsme”.