Pedro Sánchez, el que elogia el sentit d’estat de l’ultraVOX, i Arnaldo Otegui, son les estrelles convidades per PSOE (amb forta E d’Espanya) i ER (sense C de Catalunya) en la campanya electoral. Estrelles fugaces.
1. Pedro Sánchez i Arnaldo Otegui venen i se’n van. No seran presidents de la Generalitat. Bé, Sánchez ho seria d’amagatotis i mouria els fils des de la Moncloa en la molt improbable hipòtesi que Salvador Illa, fracassat ministre de Sanitat, fes efectiva l’ocupació, ocupació!, de la presidència de la Generalitat practicant el repressiu 155.
2. Però ni Espanya ni Euskadi són Catalunya. Són tres realitats nacionals diferents. El règim borbònic i juancarlista espanyol i les seves institucions, amb governs de PP i PSOE/Podemos, arrela a la pràctica en el post franquisme ( = franquisme versió 2021). Es fortament centralista i autoritari. No és autonòmic, ni descentralitzat, ni federal. No respecta les competències ni els drets nacionals de Catalunya.
3. I Euskadi no és un model aplicable a Catalunya. La solidaritat catalana amb el poble basc no es correspost a la inversa per la seva classe política que, amb alguna excepció, acostuma a anar a la seva. La situació basca s’explica per la seva historia i la seva realitat. Un factor clau d’aquesta història i d’aquesta realitat és el terrorisme d’ETA i també el terrorisme estatal dels GAL. A Catalunya hi ha una altra cosa. Hi ha l’antidemocràtica i tenebrosa “Operación Cataluña” contra el sobiranisme democràtic i pacífic que el règim espanyol no vol investigar. Tampoc el govern més progressista de la història mundial (?), el del trifachito Sánchez / Illa / Iceta, ho vol investigar.
3. La conclusió lògica, cívica i nacional és evident. Pedro Sánchez i Arnaldo Otegui, hola i adéu, no presidiran les institucions nacionals de Catalunya que configuren la Generalitat. Les bones enquestes, no les del CIS/Moncloa, dibuixen cada vegada mes a Laura Borràs (Junts) com presidenta d’un govern independentista a Catalunya. Ella, no Illa, està anant cada dia més del pot ser presidenta al ser-ho, malgrat l’ofensiva indecent que hi ha contra la seva figura cultural, cívica i política.