“La Vanguardia”, diari avui borbònic i juancarlista mentre no es demostri el contrari, compleix 140 anys d’una història amb episodis de color clar, fosc, gris. Lluís Foix n’exposa alguns de la seva experiència personal a l’article “Més de mig segle a La Vanguardia” en el seu blog.

1. El conde de Godó va poder prescindir del sinistre Luis de Galinsoga, director de la llavors anomenada “La Vanguardia Española”, gràcies a una actuació cívica impulsada per un jove Jordi Pujol. El feixista Galinsoga va ser imposat el 1939 com a director pel govern dictatorial franquista. Aquest personatge, que havia escrit el significatiu llibre “Delenda est Cataluña”, va vomitar en públic: “Todos los catalanes son una mierda”. Les accions dirigides per Pujol varen fer possible el que no havia pogut o volgut aconseguir el conde de Godó. El govern franquista es va veure forçat, el 5 de febrer de 1960, a destituir Galinsoga que fou substituït, també imposat pel dictador, per Manuel Aznar… avi de José Maria Aznar. Buf!

3. I de Galinsoga, director entre 1939 i 1960, a Jordi Juan i Raja, que des del 1 de març del 2020 és l’actual director de “La Vanguardia”. Jordi Juan, ai las!, va formar part de la redacció de “El Observador”, diari impulsat per Lluís Prenafeta i que va tenir una vida breu (1990/93). La relació entre ambdós mitjans fou turmentosa com es dedueix de la crònica de Foix.

4. Una consideració. El periodisme, la vida, la història, la realitat, la política, el pensament, les emocions, els punts de vista, les relacions humanes… tot te molts matisos. “Matís: Diferència de grau gairebé insensible que distingeix una cosa d’una altra de molt pròxima” (Diccionari de la Llengua Catalana).

5. Confessió personal. El meu pare era subscriptor de “La Vanguardia española” però va deixar de ser-ho degut a l’afer Galinsoga. He estat vinculat com periodista a “La Vanguardia” durant quaranta anys (1974/2014). Fins que vaig decidir marxar o alliberar-me’n.  L’activitat professional de Lluis Foix i la meva són incomparables.