Oriol Junqueras, com tots els exiliats i presos polítics catalans, mereixen solidaritat, comprensió… i sinceritat. Per això és legítim argumentar que la via amplia a la independència preconitzada en teoria per ER és a la pràctica un retorn a l’autonomisme fum fum fum.
1. L’anomenada “via amplia” recorda els frustrats experiments d’”equidistància”, “centrisme”, “tercera via”, “federalisme” i “confederalisme” que mai han existit i que no estan ni se’ls espera.
2. Esquerra Republicana vol ampliar tan la seva base electoral que es desnaturalitza. Es presenta a si mateixa en la seva propaganda electoral com ER… sense la C de Catalunya.
3. ER incorpora a les seves candidatures personatges, com Carles Castillo, que es manifesten a Tarragona amb els ultres de Cs i SCC contra el sobiranisme i el dret d’autodeterminació, i també nega que els polítics catalans exiliats i presos siguin exiliats i presos polítics.
4. L’ER d’Oriol Junqueras i Pere Aragonés haurien de defensar que el Govern català negocies en pla d’igualtat amb el Govern espanyol però és limiten a demanar un mer diàleg en una mesa mai constituïda.
5. L’home d’ER a Madrid és Gabriel Rufián, tuitaire bla bla bla major del reino, inoblidable autor de la frase “155 monedes de plata” que s’hauria d’aplicar a si mateix, i que festeja amb ultra espanyolistes.
6. La via autonomista d’ER consisteix en aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat del borbònic i juancarlista Govern PSOE / Podemos presidit pel gens fiable Pedro Sánchez que fa tàndem amb Pablo Iglesias. Un Govern que permet la continuïtat del tinent coronel Daniel Baena i de les clavegueres de l’estat. Uns Pressupostos que incrementen substancialment els recursos destinats a la Casa Real, al campechano fugit, a l’armamentisme fins el punt que el Govern Pedro / Pablo es nega a informar sobre la venda d’armes a Turquia… i tot això en un temps que caldria dotar de molts mes recursos als àmbits sanitari, laboral i econòmic per fer front al coronavirus. Tot molt democràtic, molt progre, molt republicà, molt català.
7. ER sosté que el seu plantejament és realista i pragmàtic. Però els suposats realisme i pragmatisme són buits de contingut si no hi ha una negociació autèntica que faci possible pactar de debò. Per això, el president Carles Puigdemont ho qualifica de “pactisme màgic”. Pur il·lusionisme. Fum, fum, fum. El realisme de Carles Puigdemont i Laura Borràs consisteix en portar a la pràctica la unitat sobiranista catalana davant l’ofensiva repressora del règim espanyol.