Tarradellas i Puigdemont, presidents de Catalunya exiliats
1. El president Josep Tarradellas va viure des del 1939 la major del seu exili a Saint-Martin-le-Beau. Fou un clam de llibertat i una espina clavada en el franquisme. Va tornar el 1977 a Catalunya. Va acceptar dos anys abans de morir el marquesat de Tarradellas concedit per l’avui rei fugat Juan Carlos. El president i eurodiputat Carles Puigdemont viu a l’exili a Waterloo des del 2017. És un clam de llibertat i una espina clavada en el postfranquisme o franquisme en versió 2020. No acceptarà cap marquesat quan torni a Catalunya.
2. El llibre “Després de Waterloo” és crític amb l’independentisme però l’existència mateixa d’aquest volum demostra que Waterloo i Puigdemont son una realitat ben viva en la societat i la política de Catalunya. Un sòlid referent malgrat la repressió i les desqualificacions de caràcter institucional, judicial, policial, mediàtic i de les clavegueres de l’estat. L’unionisme espanyolista voldria liquidar políticament el president exiliat, però no pot.
3. Algunes puntualitzacions. Declarar-se catalanista no es un factor de risc. Declarar-se independentista es avui un factor de risc.
4. Es pot fer una crítica al independentisme des del catalanisme. També és legítim fer al 2020 des del independentisme una critica al catalanisme del segle XX.
5. ¿La via independentista, es una incògnita? El que queda clar es que la via federal es inexistent. El socialisme no federa res ni des del Govern ni des de l’oposició.
6. L’advocat Xavier Melero diu que la capacitat pertorbadora de l’independentisme es infinita i contrasta amb la seva ineficàcia. Rèplica: el que pertorba la democràcia i la convivència es la repressió judicial i policial i també Ciudadanos ara en decliu del que Melero fou un dels inspiradors.
7. ¿Quina es la majoria social catalana? ¿Sobiranista espanyola? ¿sobiranista catalana? Només hi ha una via democràtica per resoldre aquest enigma, la de les urnes. No, les porres, ni la repressió, ni tenir presos i exiliats polítics.
8. Mentre ER (sense C, segons la seva propaganda electoral) dona suport al PSOE monàrquic i centralitzador per aprovar els pressupostos generals de l’estat. Uns pressupostos que incrementen el que es destina a la Casa Real, al campechano fugat, a la industria armamentista, a les clavegueres de l’estat… tot això en plena pandèmia que afecta a la salut, l’economia, la societat. De tot això, Pere Aragonés, Gabriel Rufián i SS (Sergi Sol) en diuen ser d’esquerres, realista, pragmàtic i ampliar les bases.