1. Incomprensible actuació del cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.  L’executiva de la Conferencia Episcopal Española, que presideix, demana “respectar” la decisió de Juan Carlos de fugir (“sortir” segons els bisbes) d’Espanya. Els bisbes no diuen res dels obscurs afers econòmics  i d’amants que afecten a l’emèrit campechano… que surt com surt a la portada del Paris Match. Tot plegat, quin escàndol. 

2. Omella ignora els exiliats i presos polítics catalans en la seva carta dominical, “Visquem l’esperit mercedari”, dedicada a la  Mare de Déu de la Mercé, advocació molt barcelonina i catalana. El cardenal parla de l’esperit mercedari però ho fa de manera que aquest esperit alliberador queda en un passat llunyà i no en l’ara i aquí de Catalunya. Quin escándol.

3. El cardenal escriu: “L’Orde de la Mercè, fundat l’any 1218, va donar resposta a una necessitat urgent de la societat d’aquell temps, l’alliberament dels captius perquè poguessin tornar a la seva terra amb les seves famílies (…) Els mercedaris han anat aplicant aquest carisma fundacional a les diverses realitats del món, sobretot amb les seves obres al servei dels presos i dels marginats (…) Demano que, en esperit i amb obres de bé, ens fem tots mercedaris”.

4. Si cal ser mercedaris, bisbe Omella, ¿Per què no visita els presos i exiliats catalans complint així el missatge evangèlic per damunt d’interessos polítics i partidistes? ¿Per què no clama públicament pel seu alliberament i pel retorn a les seves famílies? ¿Per què no exigeix que siguin respectats com ho va demanar pel campechano fugat, el dels foscos afers econòmics i faldillers?¿Per què no demana l’amnistia d’uns polítics que a Europa son tractats com persones demòcrates, pacífiques i viuen en llibertat? ¿Per què no es valent i demana que es respectin els drets i les llibertats de totes les persones i de tots els pobles, inclòs el català?… Al cap i a la fi, l’Església es fa seva la Declaració Universal dels Drets Humans. Els bisbes espanyols, com Omella, també haurien de fer-se seva aquesta Declaració.

5. Hi ha cristians, però, que -al marge del que els bisbes diuen, callen, fan i no fan- és reuneixen cada dimecres per pregar pels  empresonats, exiliats i perseguits polítics. Cada vetllada acaben amb la Pregària de Sant Francesc d’Assís: “Senyor, feu de mi instrument de la vostra pau”.