La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada i proclamada per l’assemblea general de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, es plenament vigent 72 després. Cal deixar constància que es tracta de “nacions” unides, no d’estats units.

Article 1. “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat”.

1. “Tots els éssers humans”. Homes, dones, gays, lesbianes. Infants, joves, grans. Blancs, negres, mestissos. Sans, malalts. Europeus, africans, americans, asiàtics. Presos, exiliats, perseguits, emigrants. Aturats, sense sostre. Ateus, agnòstics, creients. Britànics, xinesos, espanyols, catalans. Cadascú és i ha de ser lliure. Tots són iguals en dignitat i en drets.

2. “Cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat”. La Declaració Universal dels Drets Humans sintonitza amb el missatge evangèlic de Jesús de Natzaret. “En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans més petits, m’ho fèieu a mi” (Mateu 25, 40). “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor. El que està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” (1 Joan 4, 16)

3. La Declaració defensa i promou els drets i les llibertats de les persones, però no és una Declaració individualista. Es una Declaració comunitària. En el seu preàmbul parla de “família humana”, de “relacions amistoses entre les nacions”, de “ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir”. Això també sintonitza amb l’Evangeli que es un missatge amb la doble dimensió personal i comunitària. “Jesús els digué: Cal que també anunciï la bona nova del Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat” (Lluc 4, 43)

4. L’experiència mostra que hi ha persones i règims polítics (institucions, aparells judicial i policial, clavegueres de l’estat, caverna mediàtica…) que atempten contra la dignitat, les llibertats i els drets de les persones i dels pobles. Es a dir, violen la Declaració Universal dels Drets Humans i l’Evangeli.

5. En el preàmbul de la Declaració s’afirma: “Considerant cosa essencial de protegir els Drets de l’Home amb un règim de dret a fi que l’home no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l’opressió”. Això sintonitza amb el Compendi de la Doctrina Social de l’Església que es fa seva la doctrina de Sant Tomás d’Aquino. “Quan una llei s’oposa a la raó se l’anomena llei iniqua; en aquest cas, deixa de ser llei i esdevé més aviat un acte de violència” (número 398). I també: “El ciutadà no està obligat en consciència a seguir les prescripcions de les autoritats civils si son contràries a les exigències de l’ordre moral, als drets fonamentals de les persones o als en senyaments de l’Evangeli” (número 399).

(Dedicat al Grup de Drets Humans de la parròquia de Sant Medir de Barcelona)