El president Jordi Pujol comenta (17/07/2020) l’article “Interpel·lació cristiana a Pujol” publicat (14/06/2020) en aquest blog qualificant-la de “interpel·lació potent, exigent, esperançada”.
1. LA NOSTRA ESPERANÇA. Jordi Pujol aporta un escrit sobre l’esperança Forma part del seu llibre “Des dels turons a l’altra banda del riu” (1962), escrit a la presó, condemnat per un tribunal franquista. Comentant la festa de la Mare de Déu de l’Esperança (18 de desembre), escriu: “A les portes de l’hivern celebrem la gran festa de l’esperança. L’esperança cristiana. L’esperança catalana. La nostra esperança. Com un desafiament. Com un presagi”.
2. TENACITAT I ESFORÇ. Pujol afirma : “L’esperança és tenaç. Creu en la recompensa de l’esforç. Però no n’hi ha prou. L’’autèntica esperança ha d’ésser també heroica. Que ho tinguin ben present els qui han abraçat la seva bandera. Puix que cal posar-se en guàrdia contra certes deformacions de l’esperança. Sobretot contra la que consisteix a creure que amb el temps i una canya, paciència i bona voluntat s’arreglen les coses. La que creu que la fruita madura cau sola de l’arbre. La que dissocia esperança i sacrifici”.
3. SUPERVIVÈNCIA DE CATALUNYA. Pujol continua: “Les coses no s’arreglen només amb temps, paciència i bona voluntat. Ni només amb treball d’artesà, amb treball de formigueta aplicada. El qui escriu no pretén negar el valor de l’esforç quotidià, del treball humil i monòton…. afirma que sense això no es va enlloc, en cap terreny… afirma que sense això no hi pot haver riquesa, i tampoc santedat o saviesa. El qui escriu ha viscut de petit en aquest ambient de tenacitat, de treball sense fi. Sap que aquesta energia (econòmica, intel·lectual, espiritual) i aquesta continuïtat en el treball quotidià han assegurat més d’un cop la supervivència de Catalunya”.
4. ESFORÇ DECISIU. El president conclou: “El qui escriu sap tot això. Però també sap que no n’hi ha prou… que a vegades cal quelcom més, si és que realment es vol que l’esperança es converteixi en realitat… si l’esperança no és només una manera de defugir perpètuament la realitat, una mena d’opi (…) El qui escriu sap que tot això que és cert per la santedat ho és també en tots els terrenys de l’activitat humana. Absolutament en tots. En l’individual i en el col·lectiu. En l’econòmic i en el polític. En l’intel·lectual i el religiós. . Sense un moment en què el braceig compassat, que gairebé no cansa -també ell ja habituat- ha d’ésser substituït per un esforç dramàtic, esgotador, dolorós; per un esforç decisiu”.
5. MOMENTS DIFÍCILS. Jordi Pujol reflexiona sobres aquestes consideracions… “Tot això mereix ser meditat –serenament i amb esperit de compromís– en l’actual moment de Catalunya. (I jo personalment en el meu moment actual. Difícil i contorbador). Cal un últim comentari. No deu tenir sentit dir quina virtut teologal és la més important. Totes tres són necessàries per a la salvació. Si de vegades posem més l’accent en una o una altra és perquè en un moment donat ens convé o sentim la necessitat de posar l’accent en una d’elles. Potser Sant Pau mateix ho va fer. “Si tinguéssiu una fe capaç d’ensorrar les muntanyes i no tinguéssiu caritat, no seríeu res.” Però avui és la Mare de Déu de l’Esperança. La celebrem en un moment crític, difícil i decisiu del nostre país. En un moment d’aquests que sentim més necessitat de tenir esperança. Per això la litúrgia repeteix un cop i un altre “laetare”, “alegreu-vos”. És l’únic cop a l’any que la túnica del capellà és de color blau cel. Penso en una missa amb uns quants amics deu fer 65 anys i el sermó del Dr. Tarrés. Un temps i un record tendres i il·lusionant. Que no han resistit del tot el pes de tota la vida. Però que l’han resistit prou per a que l’esperança es mantingui viva. `La petita esperança”, que deia Charles Péguy. Segons ell, la més important. Si a Sant. Pau se li permet tenir preferències, potser a Péguy també. I és que finalment tot va a parar al mateix. Tot dona sentit a la nostra vida. I tot ens pot portar la salvació, la joia i la pau. Que tant necessitem”.