La Corona espanyola en crisi és interpel·lada pel coronavirus, la Corinavirus, el poble… i també per Déu.
1. PAISATGE DESOLAT. Juan Carlos i el seu fill Felipe VI son interpel·lats encara que aquest sigui cap d’estat, comandament suprem de les Forces Armades, inviolable, sense responsabilitat. Tan poder no impedeix que milers de súbdits s’hagin infectat, mort i, després del confinament, pateixin per un inquietant futur social i econòmic. Desolació. El coronavirus letal, i també la Corinavirus en el règim borbònic, ensorra els fonaments de la societat i de la condició humana. Els ídols aparentment poderosos cauen. Uns interrogants continuen inscrits en el cor de les persones. On és el teu germà? On es Déu?
2. ON ÉS EL TEU GERMÀ?. Reis i regnes destronats. No son totpoderosos. Tothom ha estat enganyat per la serp com ho fou Eva (Gènesi, capítols 2, 3, 4). La serp la temptà: “No morireu pas! Sereu com déus”. La dona feu participar a Adam de l’engany. Després s’adonaren que no eren déus ni sabien com és Déu. Podien, però, experimentar qui eren ells i intuir qui podia ser Déu. “El senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu”. El Senyor-Déu digué a l’home que tornarà “a la terra d’on vas ser tret; perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. Déu es manifesta intensament quan pregunta a Caín sobre Abel a qui ha assassinat: “On es el teu germà?” Aquest interrogant s’inscriu en la consciència humana des de l’origen del temps. La resposta que Jesús dona en la plenitud del temps és la síntesi del mes gran manament: “Estima el teu Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament. I estima als altres com a tu mateix”. També està escrit: “Si algú afirma ‘Jo estimo Déu’ però detesta el seu germà es un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (Joan 4, 20),
3. FRAGILITAT DE LA CONDICIÓ HUMANA. “On és el teu germà?” colpeja en la pandèmia letal que s’estén d’orient a occident, de nord a sud. El Covid19 mostra la fragilitat de la condició humana. Els fonaments s’enfonsen. Ciència, medicina, economia, política, ètica… son ídols que cauen. La humanitat queda sola. Viu l’experiència del silenci o del desig de Déu. La humanitat cerca una resposta al virus amb els elements que trontollen. Ciència, medicina, economia, política no son autènticament humanes sense sentit ètic.
4. ON ÉS DÉU?. L’ètica pot ser entesa com l’actitud i la pràctica que promou el benestar, els drets i les llibertats de totes les persones i de tots els pobles. El sentit ètic pot viure’s des de l’ateisme, l’agnosticisme, la religiositat, el cristianisme. Hi ha una versió cristiana tergiversada, rebutjable. La que no assumeix els drets i les llibertats de les persones i les comunitats. La que imposa preceptes, prohibicions, dogmàtiques inamovibles. La que empra llenguatges inintel·ligibles amb continguts no significatius. Hi ha una versió cristiana respectable, sigui o no acceptada per la gent. Una fe que es proposa, mai s’imposa. Una proposta de viure, sentir, pensar, actuar segons el missatge i l’esperit de Jesús. Una fe esperançada, solidaria, alliberadora. Una fe compromesa que intenta fer realitat el Parenostre, les Benaurances, els criteris exposats a l’episodi del judici final. La fe que cerca i potser troba Déu en els altres, en la comunitat, en la pròpia consciència, en la vida. En la mort? Morim. Hi ha mort en la vida, en la condició humana, en aquest racó de món, en l’univers immens, potser infinit. L’enigma és si hi ha vida en la mort. Vida en el forat profund de la mort… de la mateixa manera que la nit s’apaga i mor però neix el dia ple de vida.