El missatge del president Carles Puigdemont i de l’àmbit que lidera era esperat… y es esperançador i temut.

1. Missatge esperat i esperançador pels líders polítics i cívics, votants i ciutadania que volen exercir junts el dret de tots els pobles a la democràcia, la llibertat, la solidaritat, el benestar, el respecte als drets humans, la sobirania nacional. Missatge alliberat i alliberador. Que vol dialogar amb el Govern espanyol d’igual a igual.

2. Missatge temut pels dependents d’allà i d’aquí que volen imposar una Catalunya regional amb una autonomia desdibuixada, o un federalisme fals i inexistent. I submisa a una Espanya sobirana.

3.  Un exemple. El president Pedro Sánchez demana a ERC i JxCat aprovar els pressupostos i deixar de banda altres qüestions com la catalana. ER, pel seu pragmatisme tan elogiat per l’espanyolisme, potser admetrà aquest plantejament. El pragmatisme de JxCat és un altre… La democràcia, la llibertat, la solidaritat, la sobirania, els drets de totes les persones i de tots els pobles mai es poden aparcar. El que s’ha d’aparcar definitivament és el centralisme, l’autoritarisme, la repressió. S’ha de posar fi a l’existència d’exiliats i presos polítics.

4. Els dependents o unionistes compten amb el suport institucional, del PSOE dels GAL i del 155, del Podemos assegut a la Moncloa, del trifachito que va des del PP als ultres de VOX passant per l’inconsistent Cs, de lees clavegueres de l’estat, de la repressió, de la caverna mediàtica d’allà i d’aquí.Dels quintacolumnistes.

5. Els partits, els sectors i els media (La Vanguardia, El Periódico…) lligats a la dependència viuen en les actuals circumstàncies una particular transició. Fins ara ignoraven a Puigdemont. El consideraven liquidat políticament. Menyspreaven el seu exili i la seva presència a l’Europarlament com l’eurodiputat més votat a Catalunya. A partir d’ara els dependents continuaran desqualificant-lo. Al cap i a la fi, Carles Puigdemont, demòcrata i pacifista català, és l’enemic número u del corcat establishment espanyol.