Retrobament somiat amb el paisatge d’estiu després del confinament pel coronavirus, però enyorança de llibertat en ple estiu i confinament repressiu

1. Pas de primavera a estiu, després del confinament a causa de la pandèmia. Enyorança de la terra. Enyorança de llibertat i solidaritat en ple confinament repressiu. Enyorança pels presos i exiliats polítics que no frueixen dels colors dels sembrats ni de les olors dels camps. Enyorança pels perseguits, per les persones estimades desaparegudes, pels morts a causa del coronavirus, pels pagesos grans i joves, per la gent més marginada que mai, pels sense sostre i sense feina.

2. I des de l’exili i la presó, o tenint la possibilitat de retrobar-se amb la natura… pot intuir-se el sentit de Déu en el fons de la terra i la matèria. Un Déu que està per sobre dels poders idòlatres que esclavitzen. Poden recordar-se unes paraules reconfortants de Jesús: “Fixeu-vos com creixen els lliris del camp. No treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells. I si l’herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? (Mateu 6, 28-30)

3. S’escau un poema escrit fa uns mesos, “Primavera a Castella”, plenament vigent en aquest estiu del 2020. El seu autor, David Jou, es  confessa cristià. Es poeta i catedràtic de Física de la Matèria Condensada, de la Universitat Autònoma de Barcelona…

Estremera, Soto del Real, Alcalá-Meco.
Noms que en una Espanya normal ens podrien suggerir
la bellesa sòbria, dura i àmplia dels camps de Castella.
En canvi, en aquesta Espanya tancada i autoritària
han esdevingut tres ferides profundíssimes a l’ànima:
la presó injustificada de representants democràtics,
l’arbitrarietat jurídica, la mentida, la represàlia, l’odi.
És trist que les coses siguin així:
que en lloc de buscar justícia es busqui la revenja
d’un autoritarisme incapaç d’escoltar res,
de proposar cap solució justa per a tots,
d’oferir cap altre futur que la submissió i la renúncia.
Intento imaginar la primavera en aquells camps.
A cada nom que dic, però, sento el fred i la ferida
d’una ganivetada a l’ànima.