Milers de morts pel coronavirus al regne de l’Espanya espanyolitzada, centralitzada, militaritzada, autoritària, provinciana, amb un “mando único competente” tan incompetent com bona part de l’oposició.
1.La mort s’ha endut homes, dones, rics, pobres, militars, civils, infectats, personal sanitari. Una de les polèmiques ha estat sobre el tracte donat a la gent gran per ser gran o a la gent jove per ser jove. La controvèrsia presenta un dilema molt humà, greu, de gran complexitat, i en el que és fàcil caure en la demagògia. Dues persones es troben davant la mort de manera probable i propera. En la pandèmia del coronavirus, un infectat té més possibilitats que l’altra en continuar vivint. La potencia i la generalització del virus supera tots els sistemes. La gestió sanitària i política, però, és en uns estats millor que en altres. I al final, hi ha la decisió del metge que, a vegades, no pot tractar alhora els dos malalts. Ha d’optar. ¿A qui tractar primer? ¿Quins criteris deontològics ha d’aplicar?
2. La qüestió no es nova. Aquesta problemàtica dramàtica afecta a la consciència de les persones i és objecte de reflexió en la vida quotidiana, els llibres d’ètica, a literatura, el cinema. Exemples… Tan sols una persona mes te cabuda a la barca salvadora plena de gent en un mar en plena tempesta. ¿Qui té preferència?… Un altre cas… S’ha de decidir entre la vida de la mare que està parint o la de l’infant que porta a la seva panxa. ¿Qui te preferència?… La casuística es inacabable.
3. Hi ha una resposta fàcil. S’ha de salvar la vida de totes les persones en situacions conflictives. Què fàcil es escriure, criticant i donant lliçons, sobre aquests fets colpidors des de la tranquil·litat de l’estudi de casa, darrera l’ordinador, escoltant música, prenent un cafè, mirant per la finestra el vol dels ocellets i el cel blau. Però qui signa aquest comentari no sap quina resposta justa, civilitzada i humana s’ha de donar a aquests dilemes. Tampoc sap veure quina resposta es dona en articles publicats sobre aquesta qüestió.