L’Apocalipsi neotestamentari, de l’apòstol Joan, i el film “El setè segell”, d’Ingmar Bergman, són vigents en un món sacsejat pel coronavirus que fa trontollar el ídol del progrés humà.
EL SETÈ SEGELL. Deu plagues. Pesta. Guerres. Holocaust. Feixismes. Dictadures. Desastres. Racisme. Persecucions. Repressió. Exiliats i presos polítics. Coronavirus. Mort… Humanitat sembrada de creus al llarg de la historia i arreu de la Terra. Condició humana, sempre fràgil. Consta en el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, escrit l’any 95 amb llenguatge simbòlic i imatges catastròfiques però que també significa revelació. Un dels seus set segells dona nom a una extraordinària pel·lícula d’Ingmar Bergman, “El seté segell” (1957).
UNA PARTIDA D’ESCACS. El cavaller Antonius Block i el seu escèptic escuder Jöns, que han passat anys a les croades, tornen a casa, Suècia. L’Europa del segle XIV es devastada per la pesta negra. Antonius està cansat i desencantat de la vida. I es troba amb la Mort que crida a tothom… rics, pobres, reis, súbdits, nobles, camperols, clergues… Antonius planteja preguntes i respostes a la recerca del sentit de la vida, la mort, l’existència i el silenci de Déu. Vol guanyar temps amb l’esperança de resoldre aquests enigmes, i repta a la Mort a jugar una partida d’escacs, com aquella pintura que hi ha en una petita església a prop d’Estocolm.
DIÀLEG AMB LA MORT SOBRE DÉU. La Mort sempre acompanya a Antonius Block, i ambdós dialoguen. La Mort li pregunta si està disposat a morir. Ell li diu: “L’esperit és prompte, però la carn és feble. Espera un moment”. La Mort li contesta: “Es el que diuen tots, però jo no concedeixo pròrrogues”. El cavaller s’explica… “No sé què dir. El meu cor està buit. El buit és com un mirall posat davant de la meva cara. Al contemplar-me sento un menyspreu profund del meu ésser, per la meva indiferència cap els homes i les coses. M’he allunyat de la societat en què vaig viure. Ara habito un món de fantasmes, presoner de fantasies i somnis (…) ¿Per què la cruel impossibilitat d’arribar a Déu amb els nostres sentits? ¿Per què se’ns amaga en una fosca nebulosa de promeses que no hem sentit i miracles que no hem vist? Si desconfiem un cop i un altre de nosaltres mateixos, ¿com anem a fiar-nos dels creients? ¿Que serà de nosaltres els que volem creure i no podem? ¿Per què no aconsegueixo matar Déu en mi? ¿Per què segueix habitant en el meu ésser? ¿Per què m’acompanya humil i sofert malgrat les meves malediccions que pretenen eliminar-lo del meu cor? ¿Per què segueix sent una realitat que es burla de mi i de la qual no em puc alliberar? (…) Jo vull entendre, no creure. No hem d’afirmar el que no s’aconsegueix demostrar. Vull que Déu em doni la seva mà, giri el seu rostre cap a mi i em parli”.
La Mort contesta: “Ell no parla”. Antonius replica: “Clamo a ell en les tenebres, i des de les tenebres ningú contesta als meus clams”. La Mort insisteix: “Potser no hi ha ningú”. Antonius torna a replicar: “¡Però llavors la vida perdria tot el seu sentit! ¡Ningú pot viure mirant a la mort i sabent que camina cap al no-res!. La Mort torna a insistir: “La major part dels homes no pensen en la mort ni en el no-res”. Antonius exclama: “Però un dia arriben al límit de la vida i s’han d’enfrontar a les tenebres”.
DIÁLEG AMB L’ESCÈPTIC. El cavaller Antonius Block també dialoga amb el seuescèptic escuder Jöns sobre la mort que s’apropa. El cavaller confessa: “He passat la vida en diversions, viatges, xerrades sense sentit. La meva vida ha estat un continu absurd. Crec que em penedeixo. Vaig ser un neci. En aquesta hora sento amargor pel temps perdut, encara que sé que la vida de gairebé tots els homes corre per les mateixes vies. Per això vull fer servir aquesta temps en una acció única que em doni la pau. ¡Oh, Déu, tingues misericòrdia de nosaltres que vivim a les tenebres, ja que som petits i estem angoixats!”. Jöns respon: “En les tenebres que confesses viure, en les que confesso que vivim els homes, no trobaràs a ningú que escolti la teva angoixant súplica i es pugui commoure. Eixuga’t les llàgrimes i mira la fi amb serenitat”. Antonius exclama: “¡Oh, Déu, siguis on siguis! Perquè certament has d’existir, tingues misericòrdia de nosaltres!. L’escèptic li comenta: “Hauries gaudit més de la vida despreocupant-te de l’eternitat, però és massa tard. En aquest últim instant, gaudeix al menys del prodigi de viure en la veritat tangible abans de caure en el no-res”.
LES CLAUS DE BERGMAN. Ingmar Bergman va explicar el 1957 les claus de la pel·lícula… “En l’Edat Mitjana els homes vivien en la por de la pesta. Avui viuen la por de la bomba atòmica. El setè segell és una al·legoria amb una qüestió molt senzilla: l’home, la seva eterna recerca de Déu i la mort com a única certesa”.
MISSATGE D’ESPERANÇA. Anys després, 2012, el Papa Benet XVI va dedicar alguns discursos a explicar les claus de l’Apocalipsi. “El llibre -va dir- conté el pla de Déu sobre els esdeveniments i els homes. Està tancat hermèticament amb set segells i ningú pot llegir-lo. Però algú és capaç d’obrir el llibre. Crist, l’Anyell immolat en el sacrifici de la creu però que està dret, signe de la seva Resurrecció. El Crist mort i ressuscitat és qui progressivament obre els segells i revela el pla de Déu, el sentit profund de la història”. L’Apocalipsi és esperança. Comença: “Revelació de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s’ha de complir” (1.1). “Quan l’Anyell va obrir el setè segell, és va fer silenci al cel durant una mitja hora” (8,1). “Després vaig veure un cel nou i una terra nova” (21, 1). “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” (22. 13). I conclou: “Amén! Vine, Senyor Jesús! Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom” (22,21).
(“Déu i mort en temps de coronavirus apocalíptic”, article publicat a “Foc Nou”, número 493)