La Setmana Santa del coronavirus, de Diumenge de Rams a Diumenge de Pasqua, es el marc  en que un internauta de  www.avantguarda.cat, que és confessa cristià, ha escrit un testament espiritual per ser llegit en el seu funeral. El seu nom es manté en la més absoluta discreció.

M’hauria agradat llegir ara aquest testament d’adeu-siau. Lentament. En aquesta hora de plor, silenci, soledat, record, pregària, esperança.

Morim. Hi ha mort en la vida… en la nostra condició humana; en aquest racó de món; en l’univers immens, potser infinit.

L’enigma és si hi ha vida en la mort. Vida en el forat profund de la mort.

El dia neix i viu… quan la nit s’apaga  i mor. La lluna i els estels nocturns… es transformen en el sol. Els arbres frondosos i l’herba humil neixen i creixen… quan les llavors s’endinsen sota terra i moren. La paraula viu i se sent quan… el silenci s’apaga. També el silenci esdevé moltes vegades… paraula viva.

Jesús, home bo i estimat per Déu, mor en creu com un malfactor… però viu, segons les cròniques. Resurrecció, se’n diu.

Ho experimentem ara i aquí perquè el seu Esperit viu dins nostre i entre nosaltres. Així ho creiem els cristians. O els que intentem ser-ho en la manera de pensar, sentir, actuar, existir.

L’Evangeli, proposat i mai imposat, despullat de connotacions anti evangèliques, és profundament humà, val la pena, és significatiu, ple de sentit, compatible amb la raó.

Alhora creiem que el Déu de Jesús és misteriós, difícil de dibuixar. Però l’intuïm, el sentim, l’imaginem, el cerquem. L’estimem. El desitgem.

Com quan tenim set… desitgem, cerquem i trobem la font d’on brolla l’aigua. Tenim set perquè hi ha aigua i la necessitem per viure.

Tenim set de Déu perquè el trobem a faltar i perquè, potser, hi ha Déu.

Per això, una cerimònia cristiana de trobada i comiat és respectable. Com ho són una de religiosa o de laica.

I en aquest adeu-siau… hora misteriosa, de temença  i esperança… confesso uns somnis i proposo uns compromisos… des de la meva fe humil.

Demano, en coherència amb la confiança en el Déu alliberador, un compromís actiu a favor dels drets i les llibertats de totes les persones i de tots els pobles, a favor de que la relació entre les persones i els pobles es basin en la democràcia, la llibertat, la solidaritat, la sobirania.

Demano perdó a tots aquells que, de manera inconscient o conscient, he ofès i fet mal. ¿Quin sentit té esperar perdó i misericòrdia de Déu si no perdonem ni demanem perdó?.

Demano a tots els que estimo…  que estimin i s’estimin. ¿Hi ha un somni i un desig mes bell, humà, compromès, transcendent que aquest?.

Si així és m’ajudareu a descansar en pau. Amén