Hi hagué un temps que els sociòleg Manuel Castells, abans de ser ministre, reconeixia la majoria del sobiranisme català i els embats continus de la repressió. Ho demostra el seu article “Estat plurinacional”, publicat el passat 14 de desembre, en un diari monàrquic i espanyol com “La Vanguardia”.
Segueix un ampli resum de l’article de Manuel Castells…
1. PLURINACIONAL. “Espanya és un Estat plurinacional. I el rebuig nacionalista espanyol d’aquesta tossuda realitat històrica és font de conflictes que, en darrer terme, susciten crisis recurrents de governabilitat”
2. REFERÈNDUM. “Aquesta consciència política només es pot percebre de dues maneres. Ja sigui votant en un referèndum, la qual cosa està vetada pel complex Tribunal Constitucional+Guàrdia Civil. O pel vot expressat en les eleccions en cadascun dels territoris que s’afirmen com a nació. Doncs bé, segons els resultats electorals, tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que situen el seu horitzó a més llarg o curt termini en la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça aquesta tendència”.
3. MAJORIA INDEPENDENTISTA. “Pel que fa a Catalunya, els tretze escons d’Esquerra, els vuit de Junts per Catalunya i els dos de la CUP deixen en marginals els sis escons que obté la tridreta nacionalista espanyola ( dos per a cada partit). Podem / Comuns i els seus set escons donen suport al dret a decidir. Mentre el PSC, amb dotze escons, es manté com a única opció d’un federalisme asimètric que mantingui la inserció de Catalunya en l’ Estat espanyol de forma específica (…) En resum, la representació política dels ciutadans bascos i dels ciutadans catalans expressa lliurement una àmplia majoria d’opcions d’independència respecte a l’Estat espanyol. I si parlem de dret a decidir, afegint Podem, la majoria gairebé triplica al País Basc i gairebé dobla a Catalunya. De manera que, en l’única forma legalment autoritzada en què es poden expressar políticament els ciutadans, l’unitarisme espanyol és extremament minoritari a Catalunya i Euskadi i gairebé marginal en les seves expressions ultranacionalistes del PP, Vox i Ciutadans”.
4. CONFLICTE. “Pot aquest conflicte entre la voluntat ciutadana i l’estructura de l’ Estat resoldre’s apel·lant tan sols a la Constitució en la seva interpretació més restrictiva, oblidant-se de mig article 2? És evident, exceptuant ulleres ideològiques, que només les relacions de poder heretades de la història mantenen un Estat objectivament plurinacional com a Estat unitari parcialment descentralitzat mitjançant un sistema autonòmic sorgit d’un compromís en el moment de la transició. És a dir, parlar de plurinacionalitat no és una referència cultural sinó una realitat política des de fa almenys un segle”.
5. REPRESSIÓ. “Mentre aquesta realitat no es reconegui, políticament primer, constitucionalment després, l’ Estat espanyol estarà sotmès als embats continus de la repressió de les nacions subordinades i a la resistència a la repressió. En una paraula, serà ingovernable en el context d’una Europa democràtica on és problemàtic treure els tancs al carrer per unes quantes barricades incendiades en moments de ràbia impotent davant l’arbitrarietat”.
6. OCUPACIÓ POLICIAL. “El més amenaçador és que, en coherència amb la fallida tradició imperial, la derechita cobarde i la ultradreta valenta plantegen il·legalitzar els partits sobiranistes (segons declaració de l’ Assemblea de Madrid) o la modificació de la llei electoral per afegir 50 escons al primer partit a l’ Estat . És a dir, a la pràctica, restringir el dret de representació política dels ciutadans de les nacions subordinades a l’ Estat . Mesures complementades amb un 155 equivalent a l’ocupació policial permanent dels territoris insubmisos. No exagero. Si vostès tenen prou estómac, llegeixin la major part de la premsa madrilenya o masoquitzin-se amb les tertúlies polítiques televisives. Ni Goebbels ho faria millor. Però el pitjor és que no cal organitzar-ho, és espontani”.