Exiliats i presos polítics catalans, demòcrates i pacifistes
Ja està fet però res s’acaba. Els polítics condemnats catalans són innocents i poden mirar amb esperança a Jesús de Natzaret. Jesús, home bo i just, acusat d’infringir la legalitat és condemnat pel règim polític, judicial, institucional, policial i mediàtic establert del seu poble dominat per la Roma imperial. Però tot queda obert. Tothom és i serà jutjat pel Déu de Jesús que no ha dit l’última paraula.
1. JUDICI DE DÉU. Jesús perseguit, detingut, insultat, torturat, processat, condemnat i crucificat està amb el poble, els marginats, els qui pateixen, els empresonats, els exiliats, els perseguits, els condemnats. Jesús no resideix a cap palau, ni a la Zarzuela. No es cap d’estat ni de les forces armades. No es inviolable. No es hereu de cap dinastia. No declara guerres. El rei, la mòmia dictatorial de Francisco Franco, el poderós jutge Manuel Marchena, el cuatrifachito del repressor 155 (PSOE PP CS VOX), la policia que pega votants i gent no violenta, la caverna mediàtica… tots són i seran sotmesos al judici de Déu.
2. TRIBUNAL SUPREM SENSE L’ÈTICA REGLE D’OR. Jesús beneeix als que estan a l’exili i la presó, als que visiten els exiliats i empresonats (Mateu 25, 31-46). “Estima el Senyor el teu Déu (…) Estima els altres com a tu mateix” (Marc 12, 30-31). El plantejament neotestamentari té profundes arrels humanes i bíbliques, infinitament més que qualsevol Constitució. “Cerca només la justícia. Així viuràs en el país que el Senyor, el teu Déu, et dona, i el posseiràs” (Deuteronomi 16, 20). “Estima els altres com a tu mateix” (Levític 19, 18). Aquesta regla d’or universal de caràcter ètic sobre la justícia humana i divina no té res a veure amb la del Tribunal Suprem.
3. DÉU PREVAL SOBRE EL REI. ¿Què passa en cas de conflicte entre el poder i la consciència, entre el rei i Déu? Una paràbola de Jesús (Lluc 18, 1-8), presenta un jutge injust que menysprea una vídua en un plet. Jesús diu que aquest jutge no tem Déu ni respecta les persones. I la vídua s’enfronta al jutge injust. “S’ha d’obeir a Déu abans que als homes” (Fets dels Apòstols 5, 29). “Crist ens ha alliberat per tal que siguem lliures. Així, doncs, mantingueu-vos ferms i no us deixeu sotmetre de nou al jou de l’esclavitud” (Gàlates 5, 1).
4. MALEÏDES RAONS D’ESTAT. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu, dedica dos capítols al conflicte sobre la consciència en política en el llibre “Creure: la força del testimoni”, publicat el 2013 i que te plena vigència. Es refereix a l’arquebisbe Thomas Becket (1118-1170), i el conseller Thomas More (1478-1535), patró dels polítics catòlics. El primer fou assassinat per ordre del rei Enric II. El segon fou executat per ordre del rei Enric VIII. El bisbe Cortés comenta: “La qüestió fonamental és la mateixa: la lluita en consciència contra el poder absolut que pretén sotmetre l’Església i posar-la al servei dels seus propis interessos amb procediments tan anti-evangèlics com la mentida, la violència i l’assassinat”. El poder polític va seduir a Becket, però després la seva consciència li va fer enfrontar-se a aquest poder. Va ser amic i col·laborador del rei d’Anglaterra, Enric II, que el va nomenar lord canceller i arquebisbe de Canterbury. Becket, davant el dilema entre el poder del rei o la consciència, va optar per ser fidel a la seva consciència. Per això, fou menyspreat, amenaçat, perseguit. Enric II va decidir assassinar-lo. Becket fou assassinat per tres homes armats enviats pel rei a l’altar de la catedral de Canterbury en la nit del 29 de desembre de 1170. El poder, per raons d’estat, va liquidar a Thomas Becket però, des de llavors, aquest personatge és símbol de la consciència, la llibertat, la dignitat, la fe i la resistència contra l’absolutisme del poder polític. El de Thomas More és un cas similar més de persecució per maleïdes raons d’estat d’ahir i d’avui.