Arquebisbe Claudio Maria Celli, home de confiança del Papa Francesc i bon coneixedor de Catalunya
La cúpula vaticana està ben informada sobre l’existència d’exiliats i presos polítics catalans en el règim espanyol, la presó preventiva, l’actuació policial, les crítiques al desenvolupament del judici del Tribunal Suprem, els llaços grocs solidaris a favor de la llibertat.
1. Les fonts d’informació de la Santa Seu no són només la nunciatura vaticana i l’ambaixada espanyola, ni els mitjans de la caverna mediàtica. També rep altres informacions gràcies als seus contactes amb l’episcopat, ordres religioses i àmbits eclesials arrelats a Catalunya. Coneix la vetlla de reflexió i pregària a la basílica de Montserrat a favor de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, i actuacions similars com la de Terrassa.
2. El signant de la present crònica assistirà aquesta setmana a una trobada amb l’arquebisbe Claudio Maria Celli, home de la màxima confiança del Papa Francesc i un dels prelats vaticans més aperturistes. Alguns assistents portaran el llaç groc. Si l’arquebisbe pregunta què significa, se li explicarà que és una expressió pública, pacífica, solidària i democràtica a favor dels exiliats, presos i perseguits polítics. El Vaticà sap que aquests exiliats i presos son homes i dones d’implacable trajectòria pacifista, i alguns d’ells es confessen cristians.
3. L’arquebisbe Celli presideix la Fundació Centesimus Annus, entitat internacional que té un grup a Barcelona i que s’inspira en la doctrina social de l’Església catòlica. Celli és expert en comunicacions socials. Ha jugat missions de mediador en conflictes nacionals i internacionals com Xina, Vietnam, Veneçuela.
4. Claudio Maria Celli coneix la realitat social, econòmica, cultural, política, nacional i eclesial de Catalunya, país que ha visitat diverses vegades. En una estada a Poblet va quedar impressionat per la bellesa austera i serena del monestir cistercenc. Va comentar als seus acompanyants: “Es bo estar en un monestir com Poblet, però també cal tornar a la vida de cada dia. El cristià creu en el Déu que estima l’home. L’ètica de l’amor al proïsme és mes profunda quan s’obre a l’amor a Déu. He d’estimar com Déu estima”.
5. Ara i aquí, Celli podria recordar que l’amor a Déu i als altres s’expressen en les Benaurances i en l’escena del judici final, i aplicar-ho als exiliats i presos… “Feliços els qui ploren, perquè seran consolats… Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel… Veniu, beneïts del meu Pare, era a la presó i vinguéreu a veure’m… Aparteu-vos de mi, maleïts, estava a la presó i no em vau visitar”.